Qui la fa? Qui cobra?

 No escapa a ningú la precarietat en què es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més els preus, s’actua a percentatge...

 

I a ningú que estigui una mica ficat en aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i quins resultats han donat.

Això, mentre els agents culturals de base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot a mantenir les estructures de dalt de tot.

Al final, la realitat és que la base de la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la “cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però sempre dient que la base és el més important.

I com pot acabar això? 

publicat el 13 de març

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)

negre (1)

No sé si són les paraules exactes; el periodista les posava entre cometes. Isona Passola, productora de Pa negre, deia fa poc: “El que funciona avui són les estructures narratives clàssiques, les mateixes que va implantar Aristòtil. Herois, antagonismes, objectius a assolir i codis morals amb què t’identifiques. La Nouvelle Vague, en realitat, va ser un fracàs.”

I Passola reclamava la intervenció dels productors en els films, fent una “cura d’humilitat” als directors, i renegava de decisions preses per ella en la producció d’El mar (també de Villaronga), que van apartar el film del públic massiu.

Just uns dies abans en una conferència sobre M. Zambrano parlàvem de la limitació que Plató i Aristòtil suposaren per a la cultura occidental i de la recuperació que es donà amb els romàntics i sobretot a la segona meitat del segle XX (i que possibilità la “raó poètica” de Zambrano).

És trist i és un mal símptoma que l’èxit comercial de Pa negre faci que la productora es tanqui en conceptes estètics, i ètics, tan supeditats a la indústria i al benefici econòmic.

És d’esperar que passada l’eufòria reflexioni i rectifiqui. Si no, haurem guanyat una productora d’èxits però ho tindran negre l’impuls a la creació, el risc i la contemporaneïtat.

11 - 03 - 2011