On és la cultura?

No és només el títol d’aquesta columna. Aquests dies l’etiqueta #OnÉsLaCultura acompanya una colla d’articles, comentaris, piulades i notes en relació a la progressiva desaparició de la cultura en les programacions de la ràdio i la televisió públiques.

No cal justificar que en aquest país les emissores públiques han de mimar i potenciar aquests continguts, i més quan ja hi ha emissores privades que cobreixen les necessitats més generalistes d’entreteniment i oci.

No reproduiré els sòlids arguments de persones com Isabel Sucunza, Bernat Ruiz Domènech, Núria Punsoda, Sebastià Bennasar o Bernat de Déu, ni les seves contrarèpliques desemmascaradores a la resposta del Director General de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Voldria fer només dues recomanacions:

Una: que llegeixin aquests articles. Es poden trobar amb una fàcil recerca a les xarxes (o al blog First Swimming lesson, a Nació Digital o a Núvol.com).

Dues: que reflexionin sobre l’actitud de Saül Gordillo, Director General de la Corporació, que no accepta cap crítica ni obre cap diàleg, inventant malabarismes per a justificar la seva opció. Reflexionem sobre quin concepte té de Cultura el cap dels mitjans de comunicació a Catalunya i quin tracte li dóna en la seva comesa.

publicat el 9 de setembre de 2016

que pleguin

No trobaríem ningú que acceptés una interpretació musical que, tot i seguint les notes de la partitura, no en respectés els ritmes, els silencis, les cadències, els matisos, les línies melòdiques. Si això passés en un concert, el daltabaix seria absolut.

Però cada dia i a tot arreu ens empassem “interpretacions” de la llengua −és a dir: lectures− que si bé reprodueixen totes les lletres i paraules, no respecten cap dels altres constituents de la llengua oral.

La lectura és més que la verbalització de les lletres. En la oralitat el pes del significat cau sobretot en l’entonació, el ritme o la melodia de la frase, que en marquen l’estructura sintàctica i conceptual i són essencials per a la comprensió del text.

I només cal escoltar la ràdio o la televisió per adonar-nos que molts (molts) professionals d’aquests mitjans destrossen els textos en la seva lectura i els fan pràcticament indesxifrables. I sovint no només per les inflexions melòdiques, sinó per elements tan bàsics com la prosòdia, l’accentuació dels mots o la reproducció de la puntuació.

I no passa res. Ningú no diu res. I aquesta gent continua impunement fent una feina que no sap fer, destrossant la llengua i acostumant la població a una llengua potinejada i incomprensible.

publicat el 22 d'agost de 2014

S. T.

No és el mateix "desvetllar" que "desvelar", ni "escoltar" que "sentir". Com tampoc no és igual "fer olor" que "olorar", ni és igual que algú "et copsi" o que algú "t'impacti". Ni vol dir el mateix "riure" que "riure's". I de cap manera "donar-li" a algú vol dir "clavar un cop" a algú. I que "et doni la llum" no és el mateix que "et toqui la llum". "Assolir" no té res a veure amb "assumir", com "gros" no és el mateix que "gran". I si es diu "defendre" per "defensar" cal tenir en compte que també vol dir "prohibir". I, naturalment, "fondo" i "fons" són paraules diferents, com ho són també "ample" i "ampli".


Avui dia tothom hauria de saber que "texte" i "textes" no són a cap diccionari, on sí que hi ha "text" i "textos". Tampoc no existeix "imprimit" com a participi del verb "imprimir". I res no es fa "per la tarda", sinó "a la tarda"... 


I així ompliríem pàgines i pàgines.


Tots aquests exemples són trets de l'audició d'unes quantes (poques) hores de ràdio d'una de les emissores més escoltades d'aquest país, i dites reiteradament per uns professionals de la veu i la paraula com són els presentadors i locutors radiofònics; impunement, sense complex de culpa i aparentment sense cap esforç per corregir-se.


D'això en diuen professionals?




22 - 10 - 2010