On és la cultura?

No és només el títol d’aquesta columna. Aquests dies l’etiqueta #OnÉsLaCultura acompanya una colla d’articles, comentaris, piulades i notes en relació a la progressiva desaparició de la cultura en les programacions de la ràdio i la televisió públiques.

No cal justificar que en aquest país les emissores públiques han de mimar i potenciar aquests continguts, i més quan ja hi ha emissores privades que cobreixen les necessitats més generalistes d’entreteniment i oci.

No reproduiré els sòlids arguments de persones com Isabel Sucunza, Bernat Ruiz Domènech, Núria Punsoda, Sebastià Bennasar o Bernat de Déu, ni les seves contrarèpliques desemmascaradores a la resposta del Director General de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Voldria fer només dues recomanacions:

Una: que llegeixin aquests articles. Es poden trobar amb una fàcil recerca a les xarxes (o al blog First Swimming lesson, a Nació Digital o a Núvol.com).

Dues: que reflexionin sobre l’actitud de Saül Gordillo, Director General de la Corporació, que no accepta cap crítica ni obre cap diàleg, inventant malabarismes per a justificar la seva opció. Reflexionem sobre quin concepte té de Cultura el cap dels mitjans de comunicació a Catalunya i quin tracte li dóna en la seva comesa.

publicat el 9 de setembre de 2016

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013

prioritats (2)

No s’ha fet mai una política valenta, real i eficaç per a la normalització del català, deia l’altre dia; deia que els polítics no es volen adonar de la situació real, que tenen altres prioritats més importants que la llengua i que la política mateixa: És obvi que en l’estructura existent, més important que cap acció política és el manteniment de les estructures dels partits i els espais de poder. 

I també deia que els mitjans de comunicació, que en qualsevol procés de recuperació o desaparició lingüística són una eina definitiva, tampoc no han assumit mai de debò aquest paper. L’exemple de sempre és el de TV3, que havia de ser una peça fonamental en el procés de normalització i que a hores d’ara ja ningú no sap quin paper fa en aquest conflicte.

Però no és només cosa dels grans mitjans. Paulatinament ha anat desapareixent la consciència lingüística de la gent, tant pel que fa a l’ús i a la defensa de la llengua, com pel que fa al nivell de correcció gramatical i a la preocupació per usar-la bé (un fenomen mundial encara mai no vist). I aquí aquest procés no és contrarestat pels mitjans de comunicació, sinó que també ells el segueixen, i sovint amb més alt grau que la població. I així ja no hi ha remei. I ningú no se’n fa responsable.

13 - 02 - 2009

corregibles

No és cosa de torpedinar iniciatives interessants i encoratjables, sinó de donar-los un toc d’atenció per ajudar a la seva òptima realització i al seu creixement. Que quedi dit d’entrada.

Parlo de televisions comarcals. Darrerament hi he fet visites, i m’han vingut ganes de dir coses. Ara, tres:

1. Sembla que no tenen muntadors musicals, que el primer que passa agafa la música que li dóna la gana, o la que té més a mà, (sovint impersonal i adotzenada) i la posa de fons, a un volum desmesurat, independentment del contingut de les imatges.

2. En molts casos la llengua és el de menys. Es té cura de tot, però de la llengua no cal preocupar-se’n. Un exemple flagrant és un programa d’investigació i recuperació de la memòria de la postguerra i de la lluita antifranquista, molt ben fet, però amb una locució esfereïdora, tant fonèticament com de lectura i d’entonació.

3. Molts presentadors i entrevistadors desconeixen conceptes bàsics i elementals de cultura, d’història i fins i tot del tema que els ocupa. Es veu quan llegeixen, sense saber què llegeixen, i quan parlen, amb buits i errors i la incapacitat de recollir moltes idees que llancen els interlocutors.

Tot és esmenable. I esmenar aquests (i altres) problemes hauria de ser d’urgent prioritat.

16 - 01 - 2009