Quaranta anys

No podia ser més encertat, més just i més net el disseny que va fer Ton Granero per a la coberta de l’edició de divendres passat d’aquest periòdic commemorant-ne el quarantè aniversari.

El color, el traç, els textos... En una aparent simplicitat aquell disseny diu molt del país, de la història, del present, del passat... De nosaltres tots. A part de les idees que en una primera mirada poden venir a qualsevol lector, si es fa una mica d’anàlisi i reflexió en vénen moltes més, i més encara si es tenen referents dels contextos culturals i artístics de 1978 ençà. És una coberta fonda i fecunda, el que es demana a un bon disseny.

El facsímil del número zero també ens diu molt del que som i del que érem; del que hem anat fent. Molts hem fet l’exercici de mirar-lo i llegir-lo amb els ulls d’ara, tenint present que els nostres ulls de fa quaranta anys van trobar “normal” aquell periòdic, tant pel que fa a l’aspecte com al contingut i al món que s’hi reflectia. 

Una pregunta, però, ens inquieta. Sí, certament hi ha hagut un gran canvi. Però, què n’hem après? Que canviï el món, que canviï la societat, que canviem nosaltres és gairebé inevitable, i ens hi hem acomodat. Però, com a individus i com a col·lectiu, què ens han donat aquests canvis?

publicat el 9 de març de 2018

S. S. M.: l’oblit de la memòria

No hi ha avenç si el camí fet és devorat pels esbarzers de l’oblit.
 

Aquesta sentència, de no recordo qui, va revenir fa pocs dies en visitar el Parc de Segimon Serrallonga, davant la Torre dels Frares, al Campus de la Universitat de Vic.

L’abril de 2003, un any després de la mort de l’humanista, poeta, traductor i mestre Segimon Serrallonga, un dels intel·lectuals més lúcids i fondos de la nostra cultura, la ciutat de Vic li dedicà aquest espai urbà.

Dissenyat per Anton Granero, el parc va ser una mostra de com fer un homenatge en un espai públic sense haver de posar “estàtues”. Contemporani, elegant i subtil: exemplar. Un exemple que malauradament la ciutat no ha seguit mai més.

Actualment els bancs de ciment que formen les tres inicials del poeta estan bruts, pintats, i els seus racons amaguen restes d’haver-hi menjat i begut. De les deu plaques de bronze gravades amb les Deu tankes de la memòria, només en queden quatre o cinc, amagades per l’herba. Per sort, el pedró que glossa la seva figura i on hi ha reproduït el “manifest als joves escriptors” encara és prou llegible.

L’abandó i la incúria són evidents. Aquest és l’homenatge que la ciutat fa al poeta? 

No hi ha homenatge si es deixa podrir l’ofrena; tan sols hi pot haver menyspreu.

publicat el 16 de desembre de 2016

del disseny a osona

No calen gaires mirades per adonar-se que l’exposició “Abans i ara. Del grafisme al disseny gràfic a Osona”, que es pot veure en cinc espais de Vic, és important, que ofereix un repàs metòdic i ampli per la història del disseny a Osona en totes les seves manifestacions.

Però potser no és prou evident tot el que hi ha darrere: la feina de recol·lecció que ha suposat, no només del material històric en arxius i col·leccions, sinó també el pràcticament exhaustiu inventari dels professionals actualment actius.

I la tria dels materials exposats, que parlen per ells mateixos i que en conjunt filen una història que ho és alhora d’un art, d’una indústria i d’unes estètiques.

Cal agrair tot això al dissenyador Anton Granero −un dels pioners del disseny contemporani a la comarca− i a l’Escola d’Art de Vic.

L’exposició és el germen d’una història que cal fixar i escriure, un primer i importantíssim pas que no pot desaparèixer amb l’exposició. És del tot necessari que se n’editi un catàleg complert.

La ciutat no es pot permetre el luxe de dilapidar tanta feina ben feta, d’ignorar un esforç tan gran i un resultat tan reeixit. Té el deure cultural i moral de preservar i fixar aquest fragment d’història.

Però sembla que no es farà. I un dia ho lamentarem.

Publicat el 20 de maig de 2016