Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

una tria política

No falta gaire perquè comencin els festivals d’estiu. Ja s’anuncien, i alguns d’ells expliquen les mesures que han aplicat per poder continuar malgrat la crisi, que ja n’ha fet desaparèixer uns quants.

Per això és tan xocant veure com la ciutat de Barcelona aquest any s’inventa un “Festival Jardins de Pedralbes”, al qual aboca una quantitat molt gran de diners per oferir els productes de consum descafeïnats de sempre, velles glòries i els habituals dels circuits internacionals.

Sobta perquè és la mateixa Barcelona que ha fet restringir els pressupostos a festivals de la ciutat realment especials, únics i amb un valor i un compromís culturals fora de dubte. Per exemple, el Festival Shakespeare, que acaba de clausurar la seva 10a edició, possible només gràcies al suport i al coratge de la professió teatral, que s’hi ha arriscat generosament per tal d’assegurar-ne la continuïtat.

Algú des del poder polític ha triat un festival innocu, adotzenat i narcotitzant; l’ha preferit a un altre que es definia com “una lluita a favor de les persones, a favor del pensament, del coneixement i de totes aquelles facultats que ens fan ser més humans i més civilitzats”.

La tria, naturalment és del tot política. I és fàcil veure’n les raons i els objectius.

Publicat el 14 - 06 - 2013

què és això?

No són els únics, només són dos casos de les potineries dels polítics d’allò cultural.

A onze dies de l’inici del Festival Shakespeare de Mataró, tot programat i emparaulat, el nou regidor de cultura decideix eliminar-lo. “Sortia massa car”, diu, tot i que els pressupostos estaven aprovats i les partides consignades. I ignora compromisos nacionals i internacionals, compromisos amb tots els professionals que hi intervenen, amb la xarxa europea de festivals Shakespeare i, sobretot, amb la construcció cultural d’un país.

L’altre és Surpas, festival de cultura lliure i popular, lluny d’estereotips i mercantilismes, que se celebra/va a Portbou demostrant que una altra mena de festivals era possible. Ara el CoNCA els reclama la devolució de 6.900 € de la subvenció del 2010, a causa de la retirada d’una ajuda del Ministerio, i l’ajuntament de Portbou els ha retirat la seva. Festival fet (rebaixant al 50% els catxets), diners gastats i ara: a tornar-los!

Qui hi ha al capdavant de les polítiques culturals? La ignorància, la ceguesa, la prepotència i la burocràcia passen per sobre la raó, la justícia i la cultura. La ineptitud dels “polítics” mata l’esforç i la vitalitat dels qui creuen en la cultura i la construeixen amb esforç altruista. Anem bé.

22 - 07 - 2011

misèries

 No era el Festival de Curts de Manlleu, ni el de música de Camprodon, però ho haurien pogut ser. Era el Festival Shakespeare de Mataró. El fenomen es dóna arreu.

Totes les polítiques culturals es posen com a objectiu l’articulació del territori, però el comportament de tots els agents implicats va en direcció contrària.

El Festival Shakespeare de Mataró ja pot fer una programació internacional de primer nivell, com la d’aquest any, que la premsa i la ràdio nacionals l’han ignorat del tot, al mateix temps que eren altaveu d’iniciatives anodines però amb un bon màrqueting. Si no és el Grec o els grans festivals de la costa, ben casposos, o si no se li paga publicitat, la premsa no en parlarà.

Però és que ni els crítics no ho tenen en compte: Allò que fet a Barcelona seria notícia i objecte d’elogis de la crítica, quan es fa a vint quilòmetres és ignorat del tot.

I el públic i alguns polítics (locals i nacionals) sovint són ostatges d’aquesta acció de desinformació i desvertebració territorial, i creuen que si els mitjans no en parlen, no deu valer la pena.

Aquí ens hi juguem una cultura, un país. Qui ha de fer canviar aquesta inèrcia? Tots: mitjans de comunicació, crítica, polítics, públic. Però el camí que es porta és ben el contrari.

30 - 07 - 2010

shakespeare en català

 No hi ha dubte que William Shakespeare és un dels clàssics indiscutibles de la cultura occidental. Aquests dies, en el Festival Shakespeare de Mataró s’han presentat dues novetats editorials relacionades amb ell.

Per un cantó, el llibre de l’anglesa Helena Buffery, Shakespeare en català, un exhaustiu estudi de la recepció de Shakespeare a Catalunya i de les causes que fan que la catalana sigui una de les cultures més shakespearianes del món. Un treball fet amb una mirada objectiva i d’alta volada analítica.

Per altra banda, la traducció dels Sonets de Shakespeare, la quarta traducció al català del sonets complets. Feta per Txema Martínez, ens ofereix un Shakespeare actual, vital, sensual i sexual, amb una altíssima qualitat poètica i de traducció que li valgué el 6è Premi Jordi Domènech de traducció de poesia.

Tots dos llibres han estat editats per Eumo, l’editorial de la Universitat de Vic. Fins ara Eumo ha dut una política editorial imprescindible, que ha permès editar aquests volums. Però, tal com es presenta la “nova universitat”, tothom dubta si a partir d’ara serà possible una política editorial universitària com la que ha portat des de 1979, avançada, modèlica i amb un alt compromís amb la cultura, la investigació i el país.

16 - 07 - 2010

de soroll i de nous

No acabem amb el Festival Shakespeare. Alguns dels espectacles d’enguany ens porten a consideracions sobre la realitat del món cultural i de l’escena. N’exposo tres:

La companyia “L’instant d’une résonance”, el seu funcionament i el currículum dels seus joves actors ens il·lumina sobre l’estat del teatre català i les seves derives, sobre la realitat dels nostres actors i directors, sobre l’ànima i la il·lusió desaparegudes de col·lectius com el Teatre Lliure, sobre els conceptes de modernitat... Però la companyia “La perla 29” ens ha fet posar esperança en la gent de casa.

L’espectacle de Norah Krief cantant els sonets de Shakespeare fa pensar en Ausiàs March, que no ha tingut mai una potència cultural que el pugui promocionar (al contrari), i en la nostra tradició de música popular, estroncada tantes vegades i tan sovint renegant de la pròpia tradició que impossibilita una operació com aquesta, que beu des de la “chanson” a la samba.

El recital de Xavier Sabata amb Laberintos ingeniosos (dirigit per Xavier Díaz-Latorre) de música anglesa dels segles XVI i XVII, ens ensenya que en una humil ermita de Mataró es pot donar un dels millors recitals de l’estiu, lluny dels oripells dels festivals que es pretenen únics i excel·lents.

Tota una lliçó.

22 - 08 - 2008