Som el que fem

No n’hi ha prou de tenir bona voluntat i bons desitjos, de pensar les coses, de tenir bons propòsits. “De bones intencions l’infern n’és ple”, diuen, perquè allò que no es realitza no existeix.

Són moltes les persones que creuen que una bona cosa, i fàcil, que es pot fer per a contribuir a un món més just és treballar amb una banca de proximitat, cooperativa, ètica, que no usi els diners per a vés a saber quins negocis; és confiar la gestió de les nostres comunicacions (telefonia, internet...) i subscriure la nostra energia (gas, electricitat...) a empreses també de proximitat, “netes”, que respectin el medi ambient, cooperatives. Molta gent pensa així, sí.

Però quan en una conversa es parla d’aquesta qüestió, la majoria de comentaris que se senten són del tipus: “Ostres, sí; ho he de fer.”, “Ja ho he mirat; hauria de canviar-me.”, “Ai, encara no me n’he ocupat.”, “És que no trobo mai el moment; ja ho faré.”, “Sí, ja ho hem dit, que hauríem de canviar.”, “A veure si un dia d’aquests...”, “M’hi he de posar, i tant!”.

Aquestes empreses donen absolutes facilitats per a associar-s’hi; més fàcil ja seria impossible. No obstant i això, encara se senten molts comentaris així un dia rere l’altre.

Pensem el que pensem, som el que fem.

publicat el 16 de novembre de 2018

E la nave va?

No li faltava gens de raó a l’arquitecte Ferran Blancafort en l’article publicat fa dos divendres en aquest periòdic sobre les polítiques urbanístiques, amb esments concrets a la ciutat de Vic. Com estaven plens de seny i de raó ell mateix o d’altres professionals en articles anteriors.

No els falta raó als sociolingüistes i lingüistes que des de fa dècades avisen del perill real en què es troba la llengua catalana si se segueix amb les mateixes polítiques.

Tampoc van gens errats els agents i actius reals de la cultura quan critiquen les polítiques culturals i ofereixen alternatives i solucions als problemes.

Ni van equivocats els professors i pedagogs que alerten i aconsellen la Conselleria d’Ensenyament.

I tenen tota la raó del món els autònoms i els petits empresaris quan expliquen als polítics com haurien de ser les lleis perquè tot anés millor.

A cap d‘aquests especialistes i a molts d’altres (físics, pagesos, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs...) no els falta gens de raó quan critiquen els polítics i els avisen dels perills de les seves decisions. Però no hem vist gairebé mai cap polític que els faci cas; malalt que no fa cas al metge, conductor que ignora el codi de circulació.

I així la nave va... A la deriva i cap al precipici.

publicat el 2 de desembre de 2016

Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014

ubi sunt?

No fa pas tant de temps que Segimon Serrallonga proposà l’emblema de la Universitat de Vic: "Esmerçar la vida al servei de la ciència i la comunitat", un vers de Lucà, juntament amb la “A” de Carlemany, el creador de l’Europa Occidental i dels conceptes culturals i identitaris que la sostenen.

Un emblema que és reflex de la idea essencial de la Universitat des dels seus inicis: Un centre dinàmic i actiu de cultura, ensenyament, ciència i humanisme, arrelat a la societat i capdavanter en les seves inquietuds i avenços; un centre, per tant, amb un compromís total amb el saber i l’humanisme com a fonament de la societat i amb una absoluta voluntat de servei públic.

A més, l’emblema suposa un compromís personal amb aquests ideals; radical, lluny de servilismes econòmics, partidistes o d’altres interessos. “Esmerçar la vida”, diu.

Vist el que passa, i per respecte a alguna cosa que està molt per sobre de tots ells, convindria que els que es perfilen com a nous regents de la Universitat de Vic canviessin l’emblema. La hipocresia de conservar-lo seria massa sarcasme. Qualsevol publicista, assessor de imatge o expert en autoajuda els en pot donar un de més adequat: vistós, enganyador i ben buit, com un anunci o un simple eslògan de partit polític.

18 - 06 - 2010