E la nave va?

No li faltava gens de raó a l’arquitecte Ferran Blancafort en l’article publicat fa dos divendres en aquest periòdic sobre les polítiques urbanístiques, amb esments concrets a la ciutat de Vic. Com estaven plens de seny i de raó ell mateix o d’altres professionals en articles anteriors.

No els falta raó als sociolingüistes i lingüistes que des de fa dècades avisen del perill real en què es troba la llengua catalana si se segueix amb les mateixes polítiques.

Tampoc van gens errats els agents i actius reals de la cultura quan critiquen les polítiques culturals i ofereixen alternatives i solucions als problemes.

Ni van equivocats els professors i pedagogs que alerten i aconsellen la Conselleria d’Ensenyament.

I tenen tota la raó del món els autònoms i els petits empresaris quan expliquen als polítics com haurien de ser les lleis perquè tot anés millor.

A cap d‘aquests especialistes i a molts d’altres (físics, pagesos, antropòlegs, geògrafs, sociòlegs...) no els falta gens de raó quan critiquen els polítics i els avisen dels perills de les seves decisions. Però no hem vist gairebé mai cap polític que els faci cas; malalt que no fa cas al metge, conductor que ignora el codi de circulació.

I així la nave va... A la deriva i cap al precipici.

publicat el 2 de desembre de 2016

elemental, però fals

No hi ha ni una pàgina en les novel·les de Sherlock Holmes on aparegui la frase “Elemental, estimat Watson”. Els especialistes s’han cansat de repetir-ho, però la inèrcia dels tòpics fa que la veritat sigui del tot ignorada. De la mateixa manera, els seguidors de la sèrie d’animació “Mazinger Z” s’estimen més passar per alt que l’expressió “pits a fora!” no apareix enlloc, i la van citant.

Això pot fer reflexionar sobre força aspectes d’allò que s’entén per “veritat”, sobre la mecànica de les creences o sobre la influència de la ciència en el coneixement popular. I també és ben fàcil establir paral·lelismes entre aquests “mites” que es van imposant contra la certesa, i moltes de les opinions sobre temes de llengua i cultura que, malgrat certeses i evidències, es van repetint i es constitueixen en veritat.

Per exemple, sobre la qualitat d’un escriptor, d’un actor, d’un músic, d’un artista o d’un creador s’instauren unes certeses inamovibles que es van repetint sense valorar ni analitzar.

Per exemple, sobre la realitat sociolingüística del català i del seu futur es van reiterant mentides pietoses sense escoltar els savis especialistes.

Per exemple, sobre la realitat de la política cultural, sobre el tòpic de la vitalitat del país, sobre...

publicat el 3-07-2015

S'acaba (?)

 No fa gaires dies, Carme Junyent, lingüista i cap del Grup d’Estudi de llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, en un acte públic sobre l’estat de la llengua catalana en un futur, va exposar les condicions que farien falta perquè el català no desaparegués. “Fer com sempre ens està portant a l’extinció” és una de les idees de la seves tesis.

 

En el mateix acte, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, va explanar alguns dels continguts dels seu recent llibre El bilingüisme mata (el títol és prou clar).

No podem entrar en detalls, però és altament preocupant que el que diguin sobre aquest tema els especialistes s’aparti tant de la política lingüística que es du a terme i de la que es projecta per a un futur.

Ja fa molt anys (com a mínim des del primer manifest d’Els Marges, el 1979) que sociolingüistes i filòlegs adverteixen del precari estat i de l’incert futur de la llengua, i ofereixen directrius d’actuació als polítics. I fa els mateixos anys que els polítics no volen escoltar-los. 

La moderadora de l’acte va fer notar com l’acció política és molt eficaç per atacar una llengua, però no es pot fer servir per a defensar-la. On són els polítics conscients i valents? La llengua ha de dependre només dels parlants? Això s’acaba?

publicat el 30 de gener de 2015

ni educar ni ensenyar (21)

No se salvarà la llengua només amb la independència. Caldran lleis, usos i actituds molt ben portades per a assegurar la pervivència del català. No és una especulació, ho diuen els sociolingüistes, els sociòlegs i els lingüistes. Diguin el que diguin els polítics, aquest és l’únic diagnòstic creïble i amb fonament, el diagnòstic dels especialistes en la matèria.

Però si se salvés la llengua, en quin estat perviuria? És evident la degradació que sofreix en les seves estructures més profundes i definitòries; l’assimilació al castellà és molt més ràpida i intensa del que podria semblar (i això també ho diuen els especialistes).

Per això és tan preocupant la formació lingüística dels mestres, la correcció amb què parlen als nens. Molts pares estan alarmats perquè la influència de l’escola està deseducant lingüísticament els seus fills, que es contaminen de les irregularitats de la parla dels mestres (i també de les dels altres nens, als quals els mestres no volen o no saben corregir). Alhora, els professors de les facultats d’educació estan alarmats per la desídia i la incúria lingüística dels futurs mestres, que no volen ser corregits ni corregir-se.

Això és així, sens dubte. No és cap exageració. I, indubtablement, és clar on ens porta.

 publicat el 27 d'octubre

Quines raons de fons?

No recordo exactament quin polític català va dir la frase. Era en motiu de la darrera sentència del Tribunal Suprem contra el català, la que l’anul·la com a llengua vehicular en l’ensenyament de tres a sis anys i anul·la dedicar una atenció al seu aprenentatge per part de l’alumnat estranger.

La frase era: “No és un atac contra el català, és simplement la regularització de la situació bilingüe”.

Millor no recordar-ne el nom, del polític. Caldria dir-li que consulti a qualsevol batxiller, que llegeixi un manual de sociolingüística, o que parli amb algun sociolingüista (que no estigui a sou de cap partit).

Tothom que hagi llegit una mica sap que això que ell en diu “simplement” la regularització de la situació bilingüe, és un dels principals agents de la substitució lingüística, de la desaparició d’una llengua. És a dir: aquest senyor defensa un atac directe a la llengua.

Com pot ser que el portaveu oficial d’un partit digui un disbarat com aquest?

Només es pot explicar per ignorància o per mala fe. I hem de suposar que no és ruc o bé que té assessors que el poden informar. O que podria haver rectificat.

Si no és ignorància, aleshores, què hi ha al darrere d’aquesta afirmació? Quines raons de fons? Per què enganya i es vol autoenganyar?

Publicat el 13 - 07 - 2012

estruços

No es podria concebre un candidat a president que en els debats electorals parlés de qualsevol tema (economia, urbanisme, sanitat...) sense haver-se assessorat amb especialistes i sense tenir en compte les investigacions i els estudis sobre les matèries de què parla.

Però, ja se sap, a vegades allò que diu la ciència, el que diuen els especialistes, no convé als polítics i per això en prescindeixen impunement.

En el debat televisiu de les darreres eleccions, quan es parlava de la situació lingüística del país i de política lingüística, ni un candidat, ni un, no va posar sobre la taula cap argument fonamentat en el que diu la sociolingüística, que és la ciència que estudia aquests fenòmens i que tots els alumnes de batxillerat coneixen mínimament. Es van perdre dient barbaritats sense cap idea ni de política ni de sociolingüística.

És clar, parlem de llengua, i aquí la ciència es retira per deixar lloc a la demagògia, per no esverar el personal ni perdre vots. El que diuen els sociolingüistes des de fa molts anys i les solucions que proposen, no agrada als polítics, els fa por. Per això prefereixen amagar el cap sota l’ala i contemplar com es van complint les prediccions dels manuals, etapa rere etapa, cap a la substitució lingüística.

17 - 12 - 2010

de Joan Solà i Laura Borràs

No pretenem entendre-ho tot, però voldríem veure clares algunes coses elementals; i no hi ha manera. El cinisme i el despropòsit , per exemple, es van fer ben patents en l’acte de lliurament del Premi d’Honor a Joan Solà.

La glossa de Solà la va fer Laura Borràs, professora de la Universitat Oberta de Catalunya, intel·lectual reconeguda arreu i una dels grans responsables del prestigi i el renom internacional que ha aconseguit la UOC; universitat que  justament fa poques setmanes l’ha acomiadada sense cap explicació i sense ni respondre les protestes de centenars dels professors més prestigiosos de les universitats de tot el món. Segurament, entre el públic que la va felicitar hi havia més d’un càrrec que hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquest despropòsit i no ho va fer. Però l’aplaudia.

De la mateixa manera que tota la classe política aplaudí el discurs de Joan Solà i el felicità, mentre que a l’hora de la veritat cap d’ells no li fa cas i les actuacions polítiques van pel cantó oposat a les seves tesis. Doncs, per què l’aplaudien? Que no hi vagin, que no aplaudeixin o que l’escoltin de debò i li facin cas. 

Però sembla inútil demanar que un polític faci cas a un savi. Com a molt, que aplaudeixi a primera fila fent el fariseu. 

19 - 06 - 2009

prioritats (3)

No hi ha ningú que es cregui responsable de la situació de la llengua, ningú no creu tenir cap paper en l’indispensable procés de normalització. Ni polítics ni mitjans de comunicació, ningú. Uns diran que encara que vulguin no hi poden incidir; uns altres, més cínics, diran que la llengua fa el seu “curs natural” i que no s’hi pot fer res (i en la “naturalitat” cal comptar-hi les accions polítiques directes d’acció o omissió?). I tots passaran la responsabilitat al govern, a la societat, a qualsevol que sigui “un altre”.

Igualment preocupant és el progressiu abandó de la consciència lingüística per part dels parlants. Si fa uns anys hi havia en tots els estaments una preocupació per la correcció en l’ús de la llengua, ara aquesta actitud ha donat pas a la incúria i a la negligència. Arreu: des dels mitjans de comunicació o les agències de publicitat fins a qualsevol àmbit d’ús públic o privat de la llengua (empreses, botigues, associacions, ajuntaments, escoles...).

La sociolingüística, que no enganya, diu que aquest és un altre símptoma de la fi d’una llengua. I la història, de la qual hauríem d’aprendre, ens ensenya el valor de la llengua en la reconstrucció nacional. Però aquí tothom té altres prioritats. Encara que siguin suïcides.

27 - 02 - 2009