que sí

No és clar que les “candidatures pel sí” guanyin en aquestes eleccions. Tots sabem que les enquestes tenen finalitats electorals, i algunes que auguren una bona majoria al sí semblen dissenyades per desmobilitzar els seus votants per excessiva confiança i per mobilitzar una bona part de la població que mai no ha estat interessada en les urnes i a qui aquests resultats farien venir por després de tantes declaracions furibundes, apocalíptiques i, ben mirat, ridícules, de les files espanyolistes. Unes declaracions que, si bé fan créixer el nombre d’independentistes, també actuen en sentit contrari.

El que és clar és que ara mateix, quan alguns espanyols, espantats, comencen a dir que ens estimen una mica, al mateix temps continuen els atacs contra la llengua i contra tot allò que signifiqui normalitat en la llengua i la cultura. 

La lletra petita dels diaris diu l’altra cara dels titulars grossos. Contínuament es van donant de manera impune humiliacions, prohibicions, discriminacions, atacs directes a l’ús normal –i legal− de la llengua en el propi territori i contra la cultura catalana. 

Aquesta lletra petita (sovint ignorada per la premsa) i no les declaracions en lletra grossa és el que mostra la realitat. I també ens mostra l’únic camí.

publicat el 25-09-2015

i de la cultura?

No ens estranyi que la majoria de programes electorals no diguin gaire res. Al capdavall, fets de bones intencions vagues, sols ens n’arriben resums publicitaris.

De tota manera, en les polítiques culturals municipals és preocupant la vaguetat i la manca d’idees i de compromís. Llocs comuns, propostes adotzenades i cap projecte sòlid, cap línia d’acció concreta, cap disseny de futur; ni cap estudi previ de la realitat, cap anàlisi de les “polítiques” realitzades i els seus resultats. Ni cap proposta engrescadora, parcial o global. Ni tampoc cap articulació comarcal; i en un territori que tots qualifiquem (hipòcritament?) de comarca-ciutat.

És més: els qui pretenen governar Vic ignoren les reflexions i propostes que s’han realitzat des de les institucions sobre política cultural a la ciutat i a la comarca. 

Tothom coincideix a dir que la cultura és un eix social i polític fonamental, però els fets contradiuen aquesta idea. O no interessa la cultura o no interessa el país (o cap dels dos).

Mentrestant, allò que anomenen “el teixit social” (per no dir-ne el que és: “la ciutat”, “el poble”, “la gent”, la realitat) va esmerçant esforços a construir la cultura, rebent sovint dels poders públics tan sols ignorància o uns copets a l’espatlla.

publicat el 22-06-2015

estruços

No es podria concebre un candidat a president que en els debats electorals parlés de qualsevol tema (economia, urbanisme, sanitat...) sense haver-se assessorat amb especialistes i sense tenir en compte les investigacions i els estudis sobre les matèries de què parla.

Però, ja se sap, a vegades allò que diu la ciència, el que diuen els especialistes, no convé als polítics i per això en prescindeixen impunement.

En el debat televisiu de les darreres eleccions, quan es parlava de la situació lingüística del país i de política lingüística, ni un candidat, ni un, no va posar sobre la taula cap argument fonamentat en el que diu la sociolingüística, que és la ciència que estudia aquests fenòmens i que tots els alumnes de batxillerat coneixen mínimament. Es van perdre dient barbaritats sense cap idea ni de política ni de sociolingüística.

És clar, parlem de llengua, i aquí la ciència es retira per deixar lloc a la demagògia, per no esverar el personal ni perdre vots. El que diuen els sociolingüistes des de fa molts anys i les solucions que proposen, no agrada als polítics, els fa por. Per això prefereixen amagar el cap sota l’ala i contemplar com es van complint les prediccions dels manuals, etapa rere etapa, cap a la substitució lingüística.

17 - 12 - 2010

possibilitats

No m’he decidit encara sobre quin tema tocar en aquesta columna.

Voldria explicar una faula combinant-ne dues de clàssiques: la de les llebres a qui uns gossos empaiten i, mentre discuteixen si són llebrers o perdiguers, els gossos se les mengen, barrejada amb la del conill orgullós, la prepotència del qual fa que la tortuga, a qui menyspreava, li guanyi la carrera.

També em feia gràcia reproduir algunes de les paraules que va dir o escriure Joseph Goebbels, o copiar els seus onze “principis de propaganda”, per mostrar que encara hi ha gent que manté i defensa les seves idees i fa servir els seus arguments i els seus mètodes, de manera que moltes vegades diuen pràcticament el mateix que ell.

També tenia ganes d’explicar el conte del nen que volia tenir un paper en el joc que es jugava a l’escola, i després d’insistir molt ho va aconseguir, però resulta que no se’n va sortir i llavors deia que la culpa era dels seus companys, els insultava a tort i a dret i se’n va anar deixant-los plantats.

Volia parlar del regal, certament diví, com la música, que Bebeto Cidra i la seva companyia van fer a la ciutat amb les suites de Bach.

I amb tot això encara no m’he decidit, i ja no em queda espai ni per exposar els altres temes que em ballen pel cap.

08 - 06 - 2007