Biblio...què?

No diré noms ni concretaré. Fa pocs dies fullejava l’edició de la correspondència d’un dels més grans poetes i intel·lectuals catalans amb un seu amic. Les darreres cartes del poeta estaven datades a un poble de la comarca d’Osona.

Recordava que havia comprat el llibre de segona mà i vaig veure que aquell exemplar havia pertangut precisament a la biblioteca pública d’aquell poble, que l’havia descatalogat i venut (o regalat) per considerar que no els era prou interessant.

Fa anys vaig comprar Dotze mestres, de M. Serrahima, (“un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània”, diu la crítica). Era un exemplar també descatalogat d’una biblioteca de la comarca. Setmanes més tard s’anunciava amb gran rebombori i alegria que sortia una reedició d’aquest llibre imprescindible i introbable des de feia anys.

Que les biblioteques descataloguin llibres i se’ls treguin de sobre és, malauradament, un fet comú. Falta espai i s’ha optat per aquesta dràstica i irreversible pràctica (molt més que discutible, dit sia de passada). Ara bé, amb quins criteris? 

Per a molts, alguns dels criteris amb què actuen les nostres biblioteques són ben dubtosos, i els seus objectius reals no ens són gens clars. Aquest només n’és un exemple.

publicat el 23 de setembre de 2016

ON ANEM? (2)

No acabaríem mai el tema de les desculturitzacions que estem patint. Només un darrer comentari.

L’anterior columna esmentava Prat de la Riba i el seu projecte nacional, que en cultura tenia uns eixos fonamentals; entre d’altres: escola, biblioteques i implicació social a tots nivells (des del mitjans de comunicació a allò que en podríem dir “estat d’opinió”, “actuació quotidiana” o “el botiguer de la cantonada”); implicació social que vol dir creure en un projecte de país, creure en la cultura com a un dels fonaments d’aquest projecte i creure en el paper que cadascú des de la seva actuació diària hi pot jugar i hi ha de jugar.

Res més lluny de la realitat dels nostres dies. Organismes públics, institucions privades, polítics i agents culturals de tota mena, hereus d’aquesta política (i que encara en viuen) han dilapidat allò que en quedava de construït i sembla que vulguin sembrar-hi sal.

Els que no van en aquesta direcció suïcida són pocs i sense altaveus, impotents i ofegats per la buida faramalla, l’espectacle lluent però putrefacte i anorreador, la imitació estèril, els falsos didactismes, la falsa universalització del saber, els dictats dels empresaris...

A aquest pas, potser aviat pensar serà allò que en diuen “cultura d’elit”.




publicat el 24 d'agost de 2012

ON ANEM?

No era cap exageració l’afirmació en forma de pregunta que tancava l’anterior columna d’aquesta secció.

Després de parlar de la desvirtuació de les biblioteques i dels canvis que han sofert en la seva funció, les preguntes eren: “Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?”.

Naturalment, el tema no són les biblioteques; només en són una part, un exemple o un símptoma. La realitat és que avancem amb passes de gegant cap a una societat doblement desculturitzada. A la desculturització general que pateix el món, gens gratuïta ni casual ni mancada d’intenció, hi hem d’afegir la desculturització general de la societat catalana envers tots els aspectes de la cultura que la defineix i la sustenta.

Certament, la derrota del 1939 va suposar un cop fulminador, però els retrocés en les darreres dècades sembla ser molt pitjor. Aquella Catalunya que forjà Prat de la Riba i que començava a ser una realitat, cada dia s’allunya més.

I en dir “cultura”, no ens referim (només) al coneixement o al saber, sinó a qüestions més essencials: Una manera de pensar, de viure, de veure, una curiositat i gust pel saber i la reflexió, una educació, un estat d’esperit, una disposició a créixer individualment i fer créixer la societat...

On és tot això?

publicat el 10 de juliol de 2012

BIBLIO... QUÈ?

No és nou, però ara ha sortit a la llum el despropòsit de la política d’adquisició de llibres a les nostres biblioteques.

Fa poc es va fer públic un manifest que ho denunciava i demanava, entre altres punts, uns mínims de clàssics catalans a les biblioteques. És ben cert que no hi podríem trobar molts dels llibres canònics i imprescindibles de la literatura i el pensament ni catalans ni universals.

Que moltes biblioteques tendeixen a ser centres cívics és tan cert com greu, però és més greu encara que aquesta dinàmica vingui impulsada per unes exigències polítiques que s’aparten de la naturalesa i la funció d’una biblioteca i demanen resultats en forma de nombre d’usuaris.

Així doncs, com que la responsabilitat de les compres pertany a cada centre, és normal que se subscriguin a una revista de motos o que comprin dos exemplars del darrer best-seller oblidable abans de comprar la darrera edició d’un clàssic català indiscutible o la darrera traducció de la Divina Comèdia. I és normal (i simptomàtic) que els llibres més comprats per les biblioteques siguin guies de viatges, còmics i contes infantils.

Una biblioteca és una eina de cultura, paral·lela i complementària a l’escola. Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?

Publicat el 27 de juliol de 2012