Agents ocults

No escapa a ningú que hi ha factors que tenen molta més influència sobre la cultura d’una societat que no pas tot el que englobem sota el concepte “agents culturals”. Elements més que decisius per a la cultura i l’educació, però als quals mai no es té en compte quan es parla d’aquests temes, quan s’analitza, quan es programa; i molts d’ells actuen sense escrúpols sota dictats merament econòmics.

Uns exemples:

Productors, distribuïdors i programadors de cinema i teatre, acadèmies de dansa i música, urbanistes i arquitectes, dissenyadors gràfics i industrials, botiguers, grups d’esplai, associacions de veïns, de festes de bari, locals amb activitats culturals, tots els estaments de la premsa i les emissores de ràdio i televisió, clubs i escoles d’esport, dissenyadors i fabricants de jocs i joguines, sales de festa, agrupacions científiques i ecologistes, llibreters, agrupacions de gent gran, publicitaris, educadors de carrer, associacions d’immigrants, dissenyadors i promotors de moda, promotors de fires i mercats, esglésies, arqueòlegs, dissenyadors de vídeojocs, galeristes, inversors, empresaris de tots els camps, fabricants de qualsevol producte, corredors de borsa...

Agents passius, ocults i, per bé i per mal, summament eficaços.

publicat el 24 de febrer de 2017

Qui la fa? Qui cobra?

 No escapa a ningú la precarietat en què es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més els preus, s’actua a percentatge...

 

I a ningú que estigui una mica ficat en aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i quins resultats han donat.

Això, mentre els agents culturals de base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot a mantenir les estructures de dalt de tot.

Al final, la realitat és que la base de la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la “cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però sempre dient que la base és el més important.

I com pot acabar això? 

publicat el 13 de març