Qui la fa? Qui cobra?

 No escapa a ningú la precarietat en què es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més els preus, s’actua a percentatge...

 

I a ningú que estigui una mica ficat en aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i quins resultats han donat.

Això, mentre els agents culturals de base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot a mantenir les estructures de dalt de tot.

Al final, la realitat és que la base de la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la “cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però sempre dient que la base és el més important.

I com pot acabar això? 

publicat el 13 de març

aculturitzant

No estranya a ningú el fet que, davant de la crisi, tota mena d’administracions i governs comencin reduint dràsticament els pressupostos de cultura.

Que no estranyi ja és símptoma que les coses no van gens bé. Quan una societat, amb resignació o amb aplaudiments,  accepta que la cultura és de les primeres coses prescindibles, comença a abocar-se a l’autodestrucció.

Se sol objectar que és més important potenciar la indústria, el consum o altres activitats econòmiques. Així s’ignoren dos preceptes fonamentals. 1: Que qui aguanta realment les societats i els països no ha de ser forçosament l’activitat industrial, i 2: Que la cultura pot arribar a ser una important activitat econòmica i, a part d’això, fonamental per tenir un lloc en el món.

Però no és només això. A Catalunya des de l’inici de l’autogovern s’ha anat eliminant la idea que la cultura és un senyal essencial d’identitat i un dels actius vitals del país. Ben al revés de llocs com Eslovènia o les Repúbliques Bàltiques, que, conscients de la seva realitat, aposten sense dubtes per la cultura com a mitjà d’estar en el món i de salvar-se com a país, a l’interior i a l’exterior.

El més greu és que els nostres polítics, després de fer el que fan, diuen que volen seguir el camí d’aquests països. Comencem bé.

23 - 10 - 2009