Qui la fa? Qui cobra?

 No escapa a ningú la precarietat en què es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més els preus, s’actua a percentatge...

 

I a ningú que estigui una mica ficat en aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i quins resultats han donat.

Això, mentre els agents culturals de base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot a mantenir les estructures de dalt de tot.

Al final, la realitat és que la base de la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la “cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però sempre dient que la base és el més important.

I com pot acabar això? 

publicat el 13 de març

cap a la paperera

No és clar quan va començar, però ara hi estem immersos del tot. Fa uns anys el més important era tenir iniciatives i dur-les a terme, tant en el camp professional com en els àmbits cívics i altruistes. I tant important com això eren els resultats efectius d’aquestes actuacions, el seu abast i la seva fecunditat. I prou.

Però ara no. Des de les administracions públiques s’ajuden i es tutelen aquestes actuacions i ha augmentat, per tant, el control que hi exerceixen.

De manera que avui pràcticament tothom qui realitza alguna activitat o altra està desbordat, aclaparat i col·lapsat per tanta paperassa com se li exigeix.

Des de l’alta investigació científica fins a les comissions de festes de barri, passant per l’ensenyament o la cultura, la realitat és que la paperassa demana més dedicació i esforços que l’activitat realitzada.

Calen urgentment reflexions, anàlisis i esmenes sobre aquest fet que, a més, indica la gran distància que hi ha entre la gent que “fa coses” i les administracions que tenen a sobre; desconeixement que provoca aquest control absurd, que es basa en uns indicadors i que té unes característiques que mostren, a més, que l’objectiu de les administracions no és cap tutela sinó la justificació de la pròpia administració.

09 - 03 - 2012

què passa?

No deu ser casualitat que aquests darrers mesos, en converses privades o manifestacions públiques, hagi escoltat de diverses persones el desig real d’abandonar les activitats de tipus social, polític o cultural que durant anys han anat portant a terme de manera voluntarista.

És gent de la mateixa franja generacional, entre els quaranta i els seixanta anys, que des de la primera joventut participa activament en diferents camps i iniciatives oferint el seu treball vocacional i altruista, la majoria de vegades de gran importància i amb una notable incidència.

Des dels primers anys del postfranquisme hi ha hagut onades d’augment i davallada de la mobilització i dels compromisos personals en cada camp, pràcticament sempre lligades a l’evolució del paper i del compromís de les administracions públiques i dels moviments socials.

Però el que s’està respirant darrerament sembla respondre a una actitud, potser generacional, d’abandó o de definitiu cansament provocada per una anàlisi de la realitat del present social i polític del seu camp d’acció, per una determinada visió i projecció del futur i per una mirada enrere que es tenyeix de frustració. I no semblen visions esbiaixades o circumstancials, sinó objectives i lúcides.

Què està passant? On ens portem?

20 - 03 - 2008