Sendra : un símptoma

No ens estranya ni ens pot venir de nou que Pau Arboix hagi decidit de tancar la fàbrica de llonganisses Sendra, reconegudes com un dels productes gastronòmics més exquisits del món (del món!).

I no ens estranya perquè a l’arrel del conflicte hi ha l’administració pública i la manera com fa i entén la seva tasca, la seva manera de “governar” i “administrar” tota mena d’activitats (industrials, culturals, educatives, d’investigació, empresarials, esportives, les de l’administració mateixa...), que parteix de la malfiança total. 

Cal replantejar-se les coses quan la llei desafia i contradiu el sentit comú, quan les exigències de l’administració i la seva burocràcia suposen un esforç més gran que el de la pròpia activitat, quan es fa evident que els sistemes de control s’han convertit en una estructura sobreposada a l’activitat, independent de la realitat, creada només per acontentar unes exigències de l’administració que no van en benefici de l’activitat sinó només de l’administració mateixa.

Cal replantejar-se les legislacions i els sistemes de control quan generen i alimenten una administració autàrquica amb una absoluta fixació per les formes, independentment del fons, l’essència i l’eficàcia real.

Cal, però no es fa. I així ens va. 

publicat el 04 - 04 - 2014

ni educar ni ensenyar (17)

No només és el govern d’Espanya qui dinamita l’ensenyament amb una llei que ni en la finalitat ni en l’objectiu té l’ensenyament com a centre sinó l’anihilació d’una cultura i d’una societat adulta i lliure.

També el govern de la Generalitat està destruint l’ensenyament a Catalunya. Les darreres lleis i disposicions van directament a neutralitzar i impedir qualsevol actitud i qualsevol pràctica docent de les que sempre s’han considerat fructíferes, estimulants i vives.

Unes disposicions, lleis i instruccions que no deixen absolutament cap marge a la reacció davant els esdeveniments de l’entorn i la realitat, a l’espontaneïtat, a la improvisació, a la variació.

Unes disposicions que fiscalitzen cada minut de l’ensenyant, forçat a esmerçar més hores i esforç a servir a la burocràcia de l’administració que no pas a les aules i als alumnes.

Unes disposicions que penalitzarien els mestres a qui tots hem admirat i que la mateixa administració posa de model.

Unes disposicions que penalitzen la pedagogia viva i activa que ens han ensenyat els grans pedagogs de segle i que la Generalitat republicana va introduir.

Vergonya i por davant d’una política que només aboca a la destrucció de l’ensenyament i de la societat amb no se sap quin objectiu.

publicat el 31 - 05 - 2013

cap a la paperera

No és clar quan va començar, però ara hi estem immersos del tot. Fa uns anys el més important era tenir iniciatives i dur-les a terme, tant en el camp professional com en els àmbits cívics i altruistes. I tant important com això eren els resultats efectius d’aquestes actuacions, el seu abast i la seva fecunditat. I prou.

Però ara no. Des de les administracions públiques s’ajuden i es tutelen aquestes actuacions i ha augmentat, per tant, el control que hi exerceixen.

De manera que avui pràcticament tothom qui realitza alguna activitat o altra està desbordat, aclaparat i col·lapsat per tanta paperassa com se li exigeix.

Des de l’alta investigació científica fins a les comissions de festes de barri, passant per l’ensenyament o la cultura, la realitat és que la paperassa demana més dedicació i esforços que l’activitat realitzada.

Calen urgentment reflexions, anàlisis i esmenes sobre aquest fet que, a més, indica la gran distància que hi ha entre la gent que “fa coses” i les administracions que tenen a sobre; desconeixement que provoca aquest control absurd, que es basa en uns indicadors i que té unes característiques que mostren, a més, que l’objectiu de les administracions no és cap tutela sinó la justificació de la pròpia administració.

09 - 03 - 2012

ni educar ni ensenyar (4)

No parlava del tema feia dies. Però darrerament ha coincidit que he estat llegint o rellegint alguns dels clàssics de la pedagogia moderna i alhora he llegit o escoltat molts discursos dels qui marquen les directrius de l’ensenyament en aquest país.

És bo l’exercici de contrastar de què parlen, com parlen o des de quina postura parlen aquests dos tipus de textos (postura ideològica, pedagògica, moral...). Com a mostra, reprodueixo part del lèxic més corrent en uns i en altres:

Veiem com en els pedagogs apareixen repetidament mots com: experiència, crítica, llibertat, pedagogia, interessos, desig, anàlisi i transformació, entusiasme, emoció, responsabilitat, convivència, desenvolupament de les potencialitats pròpies...

En canvi, en els textos dels qui dictaminen com ha de ser l’ensenyament en aquest país, els mots més presents són: sistema d’indicadors, acreditacions, anàlisi de contrast, condicions i requisits, plans qualitatius, normativa d’aplicació, comissió de selecció, documents justificatius... 

Els lectors poden pensar que un dels dos grups s’equivoca de plantejament i no sap en quin món viu. Ara bé, si el lector pensa que els equivocats són els funcionaris d'Ensenyament, és ell qui no sap en quin món viu: el món real està a mans d'aquest personal.

09 - 04 - 2009

paradoxes?

No és una sensació personal momentània. És una experiència compartida des de fa anys amb gent que es dedica a l’ensenyament, la literatura, les arts visuals o la cultura en general, ja sigui des d’organismes més o menys o del tot oficials, o per lliure.

El fet és que la majoria de gent dedicada a aquests àmbits, que hi treballa o que n’és activista, contínuament ha d’estar lluitant contra els organismes oficials (“l’administració”); estructures creades justament per a facilitar les actuacions, per a ajudar en aquesta tasca i per a potenciar-la.

És allò de sempre: l’organisme que la societat s’ha inventat per a organitzar-se la vida i fer-se-la més fàcil, es gira contra aquesta mateixa societat i li fa les coses més complicades, difícils o impossibles. A aquest organisme diguem-li govern, legislació, societat anònima... 

Evidentment, no sempre és així, però l’allunyament de la realitat de les administracions és patida cada dia per qui està al capdavant d’una escola, d’una associació cultural, d’un festival de teatre, d’una editorial...

Hauríem de ser usuaris d’una administració que hem creat i alimentem perquè ens ajudi, i som súbdits o esclaus d’una entitat cega i sorda que no ens deixa ni parlar ni avançar. I ja ens sembla tan natural.

03 - 10 - 2008

ni ensenyar ni educar (2)

No he oblidat com un poeta explicava les classes de Carme Serrallonga quan ell era jovenet, que esmerçava hores i hores a llegir literatura de debò als alumnes; per exemple A la colònia penitenciària, de Kafka. He sentit explicar amb ulls plens d’il·lusió les classes de Segimon Serrallonga, passió pura i mestratge absolut lluny de programes encotillats: March, i Goethe, i Shakespeare, i Llull, i el Llibre de Job, i Vinyoli; literatura i amor.

En trobaríem molts, de mestres apassionats per la literatura, la història o la botànica, encomanant coneixements, passió, humanitat, rigor i ganes de saber. Qui les va viure recorda aquestes classes i com el van marcar. Ara això es fa impossible. I tothom sap que és una gran manera d’ensenyar, si no l’única.

¿Quants mestres de debò, inoblidables, han deixat l’ensenyament o viuen desencisats esperant la jubilació?

Hi ha mestres i mestretites. Hi ha professors i funcionaris sense esperit. Definitivament, l’administració ho ha preparat tot perquè ara sigui l’hora dels mestretites i dels funcionaris apàtics.

I qui vulgui ser mestre de debò, qui vulgui ensenyar, qui vulgui transmetre passió i coneixement, qui vulgui educar, no tindrà més remei que incomplir les normes i exposar-se a les conseqüències.

 19 - 09 - 2008