homes sols, dones soles

No puc deixar de pensar-hi. Quan algun matí de cap de setmana veig un grup d’homes amb bicicleta o amb moto, penso en les seves companyes, les seves dones –alguns deuen tenir-ne, suposo– (i perdoneu-me la visió heterosexual, però no em dec equivocar de gaire).

Penso (i potser també l’erro, però no massa) que mentre ells es dediquen a fer esport elles deuen estar amb els fills que tenen entre els dos o/i fent les feines de la casa on viuen tots dos. En definitiva, que es dediquen a allò que haurien de fer conjuntament.

També es veuen moltes dones fent coses en grup, és clar. Caminant, a la piscina, fent un cafè... Però sempre en hores en què segur que els homes no són a casa posant rentadores o fent el dinar dels nens.

Aquests homes que fan salut els caps de setmana, que tant es cuiden, que cuiden tant les seves amistats de carretera i costellada, potser us dirien que els suposa un gran esforç aixecar-se d’hora per tenir cura del seu cos o per dedicar-se a les seves aficions

Cada vegada que els veig així, potser robant hores al poc temps que el tragí diari els permet d’estar amb la família, em pregunto quina cura personal o quines aficions passen per davant del compromís familiar, i també quines deuen poder practicar les seves parelles.

publicat el 21 de setembre de 2018

de parlar d'arbres

No deixa de repetir-se els versos de Brecht, 

“Quins temps són aquests en què

parlar d'arbres és gairebé un crim

perquè implica no dir res de tants delictes!”. 

Però també sap que justament parlar d’arbres pot ser una manera d’alçar-se contra els delictes. Ha llegit i pensat i discutit sobre la pregunta de Hölderlin, “Per què poetes en temps d’indigència?”. I ara dubta, i escriu i esborra gairebé al mateix temps.

Al cap d’una estona deixa la pàgina en blanc i surt a passejar la tarda, com fa un escriptor en un llibre que estima. I mira els arbres, i els veu alçar-se contra l’hivern, i li ve al cap “Fulla sense arbre”, el poema que Celan escriví després de Brecht i després de la barbàrie, executada en la seva mateixa llengua. Diu: 

“Quins temps són aquests

en què parlar

és gairebé un crim, 

perquè implica

tantes coses dites?”

I recorda un poema d’Arnau Pons (traductor del de Celan) escrit a partir d’aquests dos, i torna  a casa a buscar-lo: 

“(Ara i aquí, amb l'auditori que ens escolta, 

després de Paul Celan i Bertolt Brecht:) 

Quins temps són aquests

en què el crim

torna a tenir forma d'arbre

i en què la fulla que diu l'ombra

és apunyalada amb un poema

per tanta veritat que ha dit?”

I pensa que en aquests temps sí que és bo parlar de parlar d’arbres.

publicat el 9 de febrer de 2018

No és veritat (1)

No és veritat allò de “no hi podem fer res; si la gent demana això se li ha d’oferir això, no podem donar-li una altra cosa”.

És un argument que solen donar programadors de teatre, de música, de dansa, de cinema, editors, bibliotecaris, mitjans de comunicació, productors de tot tipus, i fins i tot creadors de qualsevol disciplina, i empresaris i botiguers de tota mena. I també polítics i càrrecs públics.

Qui fa servir aquests arguments ha oblidat (o no vol acceptar) que una de les seves funcions −o de les seves oportunitats− (com la de qualsevol membre de la societat) és precisament la de servir la cultura, construir-la; d’educar la seva gent, fer-li veure més enllà d’allà on la porta la publicitat, les grans multinacionals i, sobretot, la mandra de saber què hi ha més enllà del que es mostra imperativament. 

Alhora, qui fa servir aquests arguments està servint les grans empreses, que no busquen altra cosa que el benefici econòmic, ni que sigui a costa de l’anorreament intel·lectual de tota una societat.

Que això ho faci una empresa privada és lamentable i moralment execrable, però potser hi té dret (legal). Que es faci des d’organismes públics és, simplement, un frau, un atac frontal a la societat i a la cultura. Diria, un assassinat.

publicat el 7 d'octubre de 2016

Esfosa i els símptomes

No sembla que hagin de passar els temps aquests en què “parlar d’arbres és un crim”, com deia Brecht. Però, precisament perquè sempre tornen, cal parlar. Cal parlar −i per què no d’arbres?− quan la paraula porta llum −o veritat− a aquests temps, quan la paraula va més enllà d’ella mateixa. Cal parlar, i cal fer música, i cal ballar, i pintar... Cal crear bellesa, perquè la bellesa, quan ho és i és certa, també subverteix els ordres d’aquest món que sembla que no ens deixi parlar d’arbres.

No fa gaires anys era comú que artistes i creadors es posessin al costat de les causes que els semblaven justes i que, de maneres diferents, treballessin per a elles amb el seu art.

D’un temps ençà semblava haver crescut un distanciament entre bona part dels moviments artístics i els socials. Afortunadament, aquestes darreres setmanes ens han mostrat el contrari: poetes, músics i artistes han acompanyat l’acampada d’Esfosa, han dit on eren i amb qui. Parlant d’arbres o d’idees.

Ara bé, també s’observa un altre símptoma: Fa uns dissabtes, al mercat de Vic, mentre la parada que demana solidaritat per Esfosa és pràcticament buida, la gent s’acumulava a la que demanava suport a mantenir l’estructura actual de l’Associació Sant Tomàs. Símptoma de què?

publicat l'1 de juliol de 2016

casual o causal?

No fa gaires dies es van donar els premis Enderrock, uns dels més importants de música popular. L’acte va coincidir amb l’eufòria d’un nou disc dels Manel i amb el final de la gira –i l’experiència– “Ovidi³”, que ha dut les cançons i les idees d’Ovidi Montllor a tots els Països Catalans. La coincidència convida a reflexionar.

En uns moments d’evident transcendència, en uns temps que demanen un especial compromís social, polític i ètic, sembla que la societat es giri d’esquena a aquelles mostres artístiques que han pres un compromís amb la realitat, amb la comunitat. (I ara parlem només de música.)

El que es promociona des de tot arreu (i, en conseqüència, el que la majoria demana i aplaudeix) són propostes estèticament adotzenades –i antiquades− i èticament −ideològicament− innòcues, neutres. I bé sabem que en aquests àmbits la neutralitat no existeix.

Ves per on: allò que podria despertar, sacsejar i conscienciar una societat− i ajudar-la− és un dels elements que l’adorm i l’adotzena (èticament i estèticament), que l’entrebanca.

No es tracta de negar el pa i la sal a les músiques o cançons que no són explícitament compromeses, però al menys cal pensar de quina mena de poble aquest fenomen és reflex, i mirar si és casualitat o causalitat.

publicat el 25 de març de 2016

TALLAR AMARRES

No hi ha dubte que més tard o més d’hora aquest serà un país normal, i això vol dir independent políticament (o “amb estructura d’estat pròpia”).

Ara bé, els dubtes comencen en plantejar el tema de la independència cultural. És a dir: unes estructures de pensament pròpies, una constel·lació de referents culturals propis, una tradició assumida; marcs de definició d’un poble.

La colonització castellana ens ha dut a la situació de totes les colònies (l’índia anglesa o l’Algèria francesa): la substitució dels referents culturals propis pels de la metròpoli i la sobrevaloració dels forans i la infravaloració dels autòctons.

No es tracta de construir-se un clos aïllat, però sí de tenir un marc ben definit, una cultura pròpia. No autista, però sí pròpia. Sentir-se de la tradició i del món de Salvat Papasseit o Toldrà i tenir a la mateixa distància identitària Lorca i Valéry o Chapí i Ravel, per exemple (a part de les afinitats estètiques, que no tenen fronteres −però sí condicionants).

Han fet que ens construíssim un món de referents culturals que no és el nostre. És el primer graó del genocidi cultural; és a dir, nacional. Tirar això enrere és una de les grans tasques en la construcció d’una nació independent. I depèn de cada un de nosaltres.

publicat el 21 de setembre de 2012

ON ANEM? (3)

No pensava rebre tants comentaris positius i còmplices de la frase amb què acabava la columna anterior: “Potser aviat pensar serà allò que en diuen cultura d’elit”.

Conversant sobre això han aparegut unes idees de Victor Klemperer sobre la tasca dels intel·lectuals: superar l’abisme que separa el poble i la intel·ligència; actuar contra una de les frases més perverses de Goebbels: “Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics”; actuar-hi amb l’exigència de “hem de convertir-nos en un poble d’intel·lectuals”.

Per Klemperer, l’intel·lectual “no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a ‘davallar fins al poble’ [...] Sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.”

Però no només ja gairebé no ens queden figures amb aquest perfil independent i compromès, sinó que la societat no les vol sentir.

Assenyadament diu Emilio Lledó: “una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos −ja convenientment educats− exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.”

publicat el 7 de setembre de 2012

ON ANEM? (2)

No acabaríem mai el tema de les desculturitzacions que estem patint. Només un darrer comentari.

L’anterior columna esmentava Prat de la Riba i el seu projecte nacional, que en cultura tenia uns eixos fonamentals; entre d’altres: escola, biblioteques i implicació social a tots nivells (des del mitjans de comunicació a allò que en podríem dir “estat d’opinió”, “actuació quotidiana” o “el botiguer de la cantonada”); implicació social que vol dir creure en un projecte de país, creure en la cultura com a un dels fonaments d’aquest projecte i creure en el paper que cadascú des de la seva actuació diària hi pot jugar i hi ha de jugar.

Res més lluny de la realitat dels nostres dies. Organismes públics, institucions privades, polítics i agents culturals de tota mena, hereus d’aquesta política (i que encara en viuen) han dilapidat allò que en quedava de construït i sembla que vulguin sembrar-hi sal.

Els que no van en aquesta direcció suïcida són pocs i sense altaveus, impotents i ofegats per la buida faramalla, l’espectacle lluent però putrefacte i anorreador, la imitació estèril, els falsos didactismes, la falsa universalització del saber, els dictats dels empresaris...

A aquest pas, potser aviat pensar serà allò que en diuen “cultura d’elit”.




publicat el 24 d'agost de 2012

manels de les arts

No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts...

Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,

com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica. 

Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.

26 - 08 - 2011