Shakespeare? No cal, gràcies

No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.

Els arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents. Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.

De polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és política la seva redistribució.

Anem, per parts.

1. “No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i projecció que el Festival.

Si realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament. Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap sota l’ala d’arguments fal·laços.

2. “El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi actuat en condicions ms qhi hagi actuat dicions mstes edicions, al Raval, hagin tingut la complicitat del és que precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.

3. “El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.

Pactat o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.

El fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la humanitat d’occident.)

El cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre, d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la cultura tingui un paper i un pes importants.

La pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui, tot plegat fa basarda.

Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015

una tria política

No falta gaire perquè comencin els festivals d’estiu. Ja s’anuncien, i alguns d’ells expliquen les mesures que han aplicat per poder continuar malgrat la crisi, que ja n’ha fet desaparèixer uns quants.

Per això és tan xocant veure com la ciutat de Barcelona aquest any s’inventa un “Festival Jardins de Pedralbes”, al qual aboca una quantitat molt gran de diners per oferir els productes de consum descafeïnats de sempre, velles glòries i els habituals dels circuits internacionals.

Sobta perquè és la mateixa Barcelona que ha fet restringir els pressupostos a festivals de la ciutat realment especials, únics i amb un valor i un compromís culturals fora de dubte. Per exemple, el Festival Shakespeare, que acaba de clausurar la seva 10a edició, possible només gràcies al suport i al coratge de la professió teatral, que s’hi ha arriscat generosament per tal d’assegurar-ne la continuïtat.

Algú des del poder polític ha triat un festival innocu, adotzenat i narcotitzant; l’ha preferit a un altre que es definia com “una lluita a favor de les persones, a favor del pensament, del coneixement i de totes aquelles facultats que ens fan ser més humans i més civilitzats”.

La tria, naturalment és del tot política. I és fàcil veure’n les raons i els objectius.

Publicat el 14 - 06 - 2013

semi, pseudo, anti, cultura

No és gens clar el veritable paper de la pretesa culturització que exerceixen molts organismes, institucions i mitjans de comunicació.

Moltes veus denuncien que aquestes accions (grans exposicions, suplements culturals, programes de TV...) en el fons suposen un atac a l’individu, a la llibertat, a l’autonomia crítica, a la capacitat de formar-se un judici propi; que el “consum cultural” del qual s’està tan cofoi no aporta sentit crític ni sentit de la responsabilitat i, per tant, no és cultura sinó tan sols entreteniment.

Aquestes actuacions, tot i que ho sembli, no s’ocupen dels problemes reals, no demanen cap esforç. No s’hi aprèn res, no culturitzen; distreuen i reconforten a qui potser voldria culturitzar-se i omplir un buit.

Tot això no ens fa millors, no dóna capacitat d’elecció ni de judici crític. Som en un punt en què l’alienació es confon amb la culturització.

La pregunta clau és si és millor això que res. I la resposta més sensata diu que qualsevol alienació és negativa, i que és nefasta una acció pseudocultural substitutòria que tranquil·litza la consciència i barra el pas cap a una cultura compromesa amb la persona i la humanitat.

Potser cal replantejar molts judicis superficials, moltes actuacions i moltes “polítiques culturals”.

publicat el 5 d'abril de 2013

què és això?

No són els únics, només són dos casos de les potineries dels polítics d’allò cultural.

A onze dies de l’inici del Festival Shakespeare de Mataró, tot programat i emparaulat, el nou regidor de cultura decideix eliminar-lo. “Sortia massa car”, diu, tot i que els pressupostos estaven aprovats i les partides consignades. I ignora compromisos nacionals i internacionals, compromisos amb tots els professionals que hi intervenen, amb la xarxa europea de festivals Shakespeare i, sobretot, amb la construcció cultural d’un país.

L’altre és Surpas, festival de cultura lliure i popular, lluny d’estereotips i mercantilismes, que se celebra/va a Portbou demostrant que una altra mena de festivals era possible. Ara el CoNCA els reclama la devolució de 6.900 € de la subvenció del 2010, a causa de la retirada d’una ajuda del Ministerio, i l’ajuntament de Portbou els ha retirat la seva. Festival fet (rebaixant al 50% els catxets), diners gastats i ara: a tornar-los!

Qui hi ha al capdavant de les polítiques culturals? La ignorància, la ceguesa, la prepotència i la burocràcia passen per sobre la raó, la justícia i la cultura. La ineptitud dels “polítics” mata l’esforç i la vitalitat dels qui creuen en la cultura i la construeixen amb esforç altruista. Anem bé.

22 - 07 - 2011

poc soroll i moltes nous

No fa gaire escrivia sobre els festivals morts, dinosaures fotocopiats, fatus, servidors de modes adotzenades. Ara voldria parlar d’un festival de debò, compromès, rigorós, fidel al pols del nostre temps, que esdevé un reflex de l’actualitat de les arts escèniques. Parlo del Festival Shakespeare de Mataró i Santa Susanna.

El conjunt del que s’hi ha presentat en les sis edicions és realment espectacular i mostra l’encert, el coneixement i la intuïció de la direcció artística (al seu web, www.festivalshakespeare.com, es pot comprovar fàcilment).

 

Per mostra, quatre exemples d’aquesta sisena edició: la brillantíssima (i, per què no?, perfecta) Treballs d’amor perduts dels francesos “L’instant d’une ressonance”, que hauria de fer caure la cara de vergonya a molts actors i directors d’aquest país (que no hi eren a aprendre lliçó); el bell, net, emotiu i potent Rey Lear, d’Oriol Broggi (amb els nostres veïns Joan Anguera, Ramon Vila i Pep Barcons), el recital de Norah Krief cantant sonets de Shakespeare, portant-los al present més viu amb “chanson”, blues, samba o rock; i el recital del contratenor Xavier Sabata, perfecció i excel·lència del més alt nivell internacional.

Algú va dir que el festival Shakespeare crea addicció. I és exactament així.

08 - 08 - 2008

festivals morts

No falta gaire perquè els mitjans de comunicació (que cada vegada més són satèl·lits de difusió dels serveis de premsa) ens comencin a bombardejar amb anuncis en forma de notícia o reportatge sobre els magnes festivals d’estiu d’un munt de localitats catalanes.

Aquests festivals, tallats gairebé tots amb el mateix patró, volen ser de nivell internacional, i els millors i els més selectes. I per aconseguir-ho acuden a uns grans noms de l’espectacle i a l’excel·lència que troben en un suposat alt nivell donat per una ubicació bonica, un públic de paper couché i uns preus exageradament alts.

Però al capdavall resulta que aquests noms no són els noms dels grans, sinó només grans noms; grans noms, normalment d’artistes gens compromesos, o ja gens compromesos, que dissimulen mediocritats sota un nom i una publicitat enlluernadors i van de festival en festival per aquest circuit d’espectacles allunyat de la realitat i de la cultura viva.

I resulta que els preus desorbitats fan que quan hi actua algun artista viu i de debò, el seu veritable públic no hi pot accedir, i les bones menges van a parar a paladars que volen una altra cosa i no les saben apreciar ni fruir.

I així es va engreixant un absurd món paral·lel que no deixa aflorar el de debò.

27 - 06 - 2008