comunitat?

No es parlarà mai prou dels canvis d’hàbits dels adolescents i els joves, provocats per la dependència dels telèfons mòbils, tant pels usos comunicatius com pels lúdics.

Se’n parla molt i se’n fan moltes anàlisis i prospeccions, però hi ha un factor que no acostuma a aparèixer en aquestes visions, segurament perquè no afecta només l’individu, sinó sobretot la comunitat, i perquè participa d’una bona part de valors més aviat intangibles.

És comú parlar de l’aïllament de l’entorn, de l’entotsolament constant, de la despreocupació per pràcticament tot, de la necessitat compulsiva d’una comunicació banal o d’una gratificació immediata en forma de “likes”, respostes o seguidors. Però hi ha aquest altre tema essencial.

Es tracta de la desaparició de la consciència de la pertinença a una comunitat, de la implicació personal, de l’esforç per a tirar-la endavant i defensar-la i del sentiment de gratificació en aquestes comeses.

Aquesta consciència és el que ha fet perdurar les cultures, el que ha propiciat els relleus generacionals, el que ha creat el grup, des de la família a la nació, i n’ha permès la supervivència. I ara està desapareixent en silenci i sense cap remei. I amb ella, si seguim així, desapareixerem tots nosaltres com a comunitat.

publicat el 7 de setembre de 2018

desmuntant el país

No hi ha hagut manera, en tants anys de Generalitat, d’aconseguir unes estructures estables en arts visuals.

Si hi ha hagut accions per part de la Conselleria, han estat erràtiques, poc decidides i sovint contradictòries. El disseny de la Xarxa de Centres d’Art públics s’ha quedat tan sols en disseny; la realitat de les polítiques nacionals i municipals ha destruït el que hauria pogut ésser un eix vertebrador dinàmic, eficaç i productiu.

Era clar que deixar aquests centres a mans de la voluntat dels Ajuntaments comportaria el desmembrament d’una política nacional que apuntava a grans fites. I això és el que va passant.

El darrer desastre ha estat a Figueres. El Museu de l’Empordà, que és des de fa anys model de política local i nacional (i internacional) en arts visuals, ara per caprici de l’Ajuntament quedarà reduït a un centre d’abast i projecció locals. Figueres renuncia al seu paper nacional i a la seva aportació a la cultura en majúscules, es converteix en una capital provinciana i fa més pobra la cultura de tots. Quines ambicions té? Com veu el seu paper en el territori? Que no coneix les seves responsabilitats? Què hi ha de dir la Generalitat?

Aviat serem independents, sí. Però quan siguem independents potser ja no tindrem país.


publicat el 31 - 10 - 2014

alguna cosa falla

No és tan fàcil com semblaria saber quines coses fallen en el nostre entramat cultural, però és ben cert que en fallen algunes, i importants.

Alguna cosa falla quan molt sovint actes de tota mena no tenen la resposta que es mereixen per part de mitjans de comunicació, de públic o de crítica.

Alguna cosa falla quan públic que es desplaça a Barcelona no ho fa quan l’esdeveniment és a altres poblacions, i tampoc si són de la seva comarca.

Alguna cosa falla quan ni comarcalment ni nacionalment no hi ha la vital coordinació que caldria.

Som un país petit, i per a moltes qüestions això hauria de suposar un avantatge. Però, lluny de convertir la petitesa en grandesa, sembla que el vulguem empetitir encara més. Ja hi hauria d’haver unes xarxes ben consolidades i fluides, i amb prou feines si existeixen. Amb tants anys d’una certa normalitat, encara està per fer la major part de vertebració cultural del territori, ja sigui físicament (geogràficament) o conceptualment (per àmbits, activitats, objectius...). I, per viu que sembli un cos, els teixits i òrgans moren per aïllament.

A veure si, a més de trencar les amarres polítiques externes, som capaços d’establir i enfortir els llaços culturals interns, també per construir xarxes amb l’exterior.

publicat el 30 de novembre de 2012

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)

sense xarxa

No es representarà més de dues o tres vegades, i és un espectacle que mereix ser conegut i gaudit per molts més espectadors. Serà un esforç (personal, intel·lectual, econòmic) poc rendibilitzat, malaguanyat; i serà la possibilitat estroncada d’oferir al gran públic una peça teatral i musical de gran sensibilitat i valor artístic.

És una obra que podria aguantar-se unes quantes setmanes en alguna sala de Barcelona i fer una bona gira pel país. Però només se’n faran tres o quatre representacions.

Es tracta de Mozart, de CorCia Teatre i la Coral Regina, que s’ha vist aquests dies a Torelló i a Vic. I el mateix es pot dir de moltes obres de companyies professionals o semiprofessionals; obres interessants i amb qualitat que no aconseguiran sortir d’un circuit d’actuacions local.

Catalunya té una vitalitat teatral altíssima i amb una gran qualitat, però paradoxalment no s’ha establert un circuit que permeti divulgar aquesta creativitat. Tenim teatres, sí, i companyies, però desconnectats.

Hi va havent circuits per a la música, s’ha treballat en la projecció a l’exterior, però manca un circuit eficaç de teatre dins del país que permeti fer realitat la idea que el teatre està al servei de tots, i que tothom té dret a conèixer allò que s’ho val.

21 - 10 - 2011