No diré noms ni concretaré. Fa pocs
dies fullejava l’edició de la correspondència d’un dels més grans poetes i
intel·lectuals catalans amb un seu amic. Les darreres cartes del poeta estaven
datades a un poble de la comarca d’Osona.
Recordava que havia comprat el llibre
de segona mà i vaig veure que aquell exemplar havia pertangut precisament a la
biblioteca pública d’aquell poble, que l’havia descatalogat i venut (o regalat)
per considerar que no els era prou interessant.
Fa anys vaig comprar Dotze mestres, de M. Serrahima, (“un assaig
imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània”, diu la crítica).
Era un exemplar també descatalogat d’una biblioteca de la comarca. Setmanes més
tard s’anunciava amb gran rebombori i alegria que sortia una reedició d’aquest
llibre imprescindible i introbable des de feia anys.
Que les biblioteques descataloguin
llibres i se’ls treguin de sobre és, malauradament, un fet comú. Falta espai i
s’ha optat per aquesta dràstica i irreversible pràctica (molt més que
discutible, dit sia de passada). Ara bé, amb quins criteris?
Per a molts, alguns dels criteris amb
què actuen les nostres biblioteques són ben dubtosos, i els seus objectius
reals no ens són gens clars. Aquest només n’és un exemple.
publicat el 23 de setembre de 2016
