ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

educar? (2)

No m’ho creia, i ho veia al diari: S’engega una col·lecció de clàssics de la literatura catalana amb el llenguatge renovat per a estudiants i universitaris d’avui. Molt bé, no és la primera vegada. Fer llegir als setze anys el Tirant lo blanc en la versió original pot provocar l’efecte contrari al que es busca.

Però segueixo llegint (i cito literalment): “A l'època d'Àngel Guimerà, les mongetes s'esclofollaven. Ara simplement es pelen. I els indiots de finals del segle XIX ara són galls dindi”. És a dir, que on Guimerà diu “esclofollar” i “indiot” hi hem posat “pelar” i “gall dindi” perquè els joves, pobrets, no ho entendrien.

De quins joves parlem? De barcelonins que no han sentit mai aquests mots? Què passa amb els milers de joves que els tenen en el seu vocabulari o en el dels seus pares? Quina política lingüística és aquesta?

I quin és el jove que davant de “indiot” o “espellofar” no és capaç de deduir-ne el significat pel context? I que no hi ha diccionaris? Ni notes a peu de pàgina? No havíem quedat que llegir enriqueix el vocabulari? O ja no cal que els joves ampliïn el repertori lèxic? Educar és ajudar a créixer, i es creix només superant dificultats. Hi ha accions que només serveixen per a crear invàlids i atacar la llengua.

14 - 09 - 2007

educar? (1)

No aconsegueixo d’entendre els autors ni els editors de llibres de text. Aquests dies m’he mirat gairebé tos els llibres de llengua i literatura de batxillerat que es poden trobar al mercat. I el resultat ha estat d’allò més decebedor.

Els usuaris d’aquests llibres tenen disset o divuit anys, i l’any següent aniran a la universitat. Doncs, per què els tracten com a nens petits? Per què omplen els llibres de dibuixets, fotografies i acudits absolutament prescindibles i inútils (a més d’avergonyidors)? Per què els editen amb tantes coloraines? Per què els estructuren segons ells creuen que ha d’anar el dia a dia de les classes i no per blocs temàtics? Per què marquen tots i cada un dels passos a fer com si ni alumnes ni professors no tinguessin autonomia? Saben que un o dos anys més tard aquests mateixos alumnes s’hauran d’enfrontar a la bibliografia normal i adulta del món acadèmic universitari? Saben com són aquests llibres? Com es pensen que els joves s’acostumaran a treballar-hi?

Fa molts anys que els professors hem de lluitar contra aquesta tendència a criar joves desvalguts intel·lectualment, dependents, infantilitzats i sense iniciativa. No és tractant-los com a criatures que aconseguirem fer dels alumnes uns estudiants adults.

31 - 08 - 2007