Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017

Institut Ramon llull?

No hi havia hagut mai tanta presència de la cultura catalana a l’exterior com amb la creació de l’Institut Ramon Llull.

S’ha fet normal que en els festivals d’arreu del món hi hagi presència de literatura, teatre o música d’aquí. I això és tan fonamental per al coneixement que ha de tenir el món de la nostra cultura i de la nostra realitat com per les relacions vitals –personals incloses− amb altres cultures.

I ha estat així perquè aquest Institut pagava la despesa del viatge. Però això ha canviat. Ara, si un creador és convidat a l’estranger s’ha de pagar el viatge i esperar una resolució favorable, sense tenir-ne cap certesa i condicionada pel nombre de peticions en aquell període. 

Algú creu que, per exemple, un poeta (que no treu cap benefici de la seva poesia) pot pagar-se un bitllet a Ucraïna i esperar la sort que li sigui abonada part d’aquesta despesa? I si és una companyia de teatre, amb tot el seu bagatge? I els formularis per a demanar ajuts són cada vegada més dissuasius.

Això sí, en els fasts oficials no es mira prim en viatges, hotels i convits.

La representació del país i la projecció de la cultura passen sobretot pels creadors modestos, que han normalitzat la presència catalana a l’exterior. I ara què? Desapareixem del mapa?

publicat el 8 d'abril de 2016

SEM AL MIG

No hi ha cap error al títol. “Sem” és la 2a persona del plural del present d’indicatiu del verb “ésser” en el dialecte septentrional del català, el rossellonès; allò que aquí en diem “som”.

Hem de prendre consciència (molta més) que a Catalunya som al mig, que al nord dels Pirineus hi ha el Rosselló, i que allí la llengua i la cultura catalanes (les pròpies del país) es troben reduïdes a una folklorització xarona i residual en un estat preagònic difícil de remuntar malgrat un bon nombre de resistents.

De fet, una situació semblant és la que cerquen les polítiques del PP per al País Valencià i les Illes, i la que molts volen a Catalunya.

Aquests dies al Rosselló se senten frases com “Quan a Catalunya sigueu independents, podrem establir pactes sense traves i ens ajudareu a ressorgir”. Al costat de l’optimisme i el clam d’ajut d’aquestes opinions hi ha el clam i el pessimisme que des de València i Mallorca ens avisa que amb la futura independència de Catalunya corren el risc de ser abandonats a la seva dissort, justificat amb la “salvació” del Principat.

Som al mig d’un procés definitiu, i cal ser conscients de la situació de tots els Països Catalans, i conscients que, en això, o ens en sortim tots o tots ens enfonsarem, irremeiablement.

publicat el 13 - 06 - 2014

poden dormir? poden viure?

No puc dir gaire res que ja no s’hagi dit sobre el genocidi lingüístic que estan executant l’estat espanyol i els seus actius polítics i socials de tots colors (que no és només genocidi lingüístic, sinó cultural i nacional). Ni gaire res que no hagin dit historiadors i sociolingüistes de tot temps sobre els decrets de nova planta; arguments, comentaris i opinions que són igualment vàlids per a la situació que vivim ara, tres-cents anys després.

Voldria notar que darrere totes aquestes accions hi ha persones que les provoquen, que les executen o que callen. Gent aparentment normal, gent com qualsevol de nosaltres.

Què deu pensar qui signa un decret d’aquests? Què els mou, a l’intel·lectual que calla, al parlamentari que vota, al periodista que atia, al funcionari que executa, a l’inspector que controla i castiga, al militant que accepta, al ciutadà que se’n fa còmplice? Per què ho fan? Què deuen pensar?

Què els impulsa a fer el mal, a voler el mal? Parlem del “mal”, sí. Ja que no es tracta de simples coses mal fetes, sinó del “mal”, de la destrucció sistemàtica i conscient moguda per l’odi irracional. Com poden mirar-se al mirall? Com poden dormir? Com poden abraçar una persona estimada? Com poden viure?

Com es pot viure sabent-se genocida?

publicat el 17 de maig de 2013

TALLAR AMARRES

No hi ha dubte que més tard o més d’hora aquest serà un país normal, i això vol dir independent políticament (o “amb estructura d’estat pròpia”).

Ara bé, els dubtes comencen en plantejar el tema de la independència cultural. És a dir: unes estructures de pensament pròpies, una constel·lació de referents culturals propis, una tradició assumida; marcs de definició d’un poble.

La colonització castellana ens ha dut a la situació de totes les colònies (l’índia anglesa o l’Algèria francesa): la substitució dels referents culturals propis pels de la metròpoli i la sobrevaloració dels forans i la infravaloració dels autòctons.

No es tracta de construir-se un clos aïllat, però sí de tenir un marc ben definit, una cultura pròpia. No autista, però sí pròpia. Sentir-se de la tradició i del món de Salvat Papasseit o Toldrà i tenir a la mateixa distància identitària Lorca i Valéry o Chapí i Ravel, per exemple (a part de les afinitats estètiques, que no tenen fronteres −però sí condicionants).

Han fet que ens construíssim un món de referents culturals que no és el nostre. És el primer graó del genocidi cultural; és a dir, nacional. Tirar això enrere és una de les grans tasques en la construcció d’una nació independent. I depèn de cada un de nosaltres.

publicat el 21 de setembre de 2012

ON ANEM? (2)

No acabaríem mai el tema de les desculturitzacions que estem patint. Només un darrer comentari.

L’anterior columna esmentava Prat de la Riba i el seu projecte nacional, que en cultura tenia uns eixos fonamentals; entre d’altres: escola, biblioteques i implicació social a tots nivells (des del mitjans de comunicació a allò que en podríem dir “estat d’opinió”, “actuació quotidiana” o “el botiguer de la cantonada”); implicació social que vol dir creure en un projecte de país, creure en la cultura com a un dels fonaments d’aquest projecte i creure en el paper que cadascú des de la seva actuació diària hi pot jugar i hi ha de jugar.

Res més lluny de la realitat dels nostres dies. Organismes públics, institucions privades, polítics i agents culturals de tota mena, hereus d’aquesta política (i que encara en viuen) han dilapidat allò que en quedava de construït i sembla que vulguin sembrar-hi sal.

Els que no van en aquesta direcció suïcida són pocs i sense altaveus, impotents i ofegats per la buida faramalla, l’espectacle lluent però putrefacte i anorreador, la imitació estèril, els falsos didactismes, la falsa universalització del saber, els dictats dels empresaris...

A aquest pas, potser aviat pensar serà allò que en diuen “cultura d’elit”.




publicat el 24 d'agost de 2012

ON ANEM?

No era cap exageració l’afirmació en forma de pregunta que tancava l’anterior columna d’aquesta secció.

Després de parlar de la desvirtuació de les biblioteques i dels canvis que han sofert en la seva funció, les preguntes eren: “Quines biblioteques tenim? Quina societat tindrem en un futur?”.

Naturalment, el tema no són les biblioteques; només en són una part, un exemple o un símptoma. La realitat és que avancem amb passes de gegant cap a una societat doblement desculturitzada. A la desculturització general que pateix el món, gens gratuïta ni casual ni mancada d’intenció, hi hem d’afegir la desculturització general de la societat catalana envers tots els aspectes de la cultura que la defineix i la sustenta.

Certament, la derrota del 1939 va suposar un cop fulminador, però els retrocés en les darreres dècades sembla ser molt pitjor. Aquella Catalunya que forjà Prat de la Riba i que començava a ser una realitat, cada dia s’allunya més.

I en dir “cultura”, no ens referim (només) al coneixement o al saber, sinó a qüestions més essencials: Una manera de pensar, de viure, de veure, una curiositat i gust pel saber i la reflexió, una educació, un estat d’esperit, una disposició a créixer individualment i fer créixer la societat...

On és tot això?

publicat el 10 de juliol de 2012