se'n diu "literatura"

No. Que no es pensin haver-la llegida, aquells qui hagin vist l’adaptació per televisió de Vida privada, de Josep M. de Sagarra, una de les novel·les clau del segle XX català.

Deixem a part la qualitat del film, que els crítics coincideixen a lloar. El cinema i la literatura s’expressen amb llenguatges ben diferents, encara que el text remeti a imatges i el cinema a voltes usi llenguatge; i és difícil que una imatge digui el mateix que mil paraules.

La relació entre aquest film i la novel·la deu venir a ser la mateixa que hi ha entre viure una experiència i que us l’expliquin. Posem només l’exemple de la primera escena del llibre, el despertar de Frederic de Lloberola a la cambra de Rosa Trènor, una meravella narrativa molt complexa i que ha fet escriure força pàgines als crítics. El film la resol amb un primer pla de Frederic obrint els ulls i una imatge de l’estança. Aquest és només l’argument extern de l’escena, però en el text hi ha tant que les imatges no han pogut donar!

És així, no hi ha res a fer. És en allò que en diem “literatura” on rau la diferència.

I si no, feu la prova: llegiu la novel·la i compareu les dues experiències. És clar que per fruir tant de l’una com de l’altra s’hi ha d’estar educat, i això no s’ensenya enlloc.

publicat el 18 de maig de 2018

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

DESESTRUCTURANT L'ESTAT

No sembla que les polítiques del Govern s’encaminin a reforçar les estructures que cal preparar i començar a exercir per quan Catalunya sigui un estat. Darrerament es veuen actuacions que desballesten allò que amb tant d’esforç s’ha anat creant.

Aquests dies s’han celebrat a Vic unes jornades per als professors de llengua catalana de les universitats d’arreu del món. Fora dels Països Catalans hi ha més de 150 universitats on s’estudia català, amb més de 6000 estudiants. Aquests lectorats constitueixen una ambaixada molt potent i eficaç de la cultura catalana, i moltes vegades es mantenen amb l’esforç i la dedicació gairebé missionera dels professors.

Doncs bé. Molts d’ells ja saben que el curs vinent serà l’últim. El Govern ha retirat les ajudes que dóna a les universitats, les quals, sense ajuda, tancaran els cursos; i cínicament diu que ell no tanca els lectorats, que qui els tancarà seran les universitats.

Sí que hi ha crisi, però també hi ha un projecte d’estat que necessita totes les seves estructures, i el que costa mantenir aquests lectorats no és res al costat de tantes i tantes coses inútils.

Lectorats tancats, TV3 en mans de lobbys antiindependentistes... Ara que ens acostem a ser independents, ens acostem també a no ser res.

publicat el 26 de juliol de 2013

TV3 - 3 = 0

No és cap anècdota, ni suposa una simple remodelació. El tancament per part de TV3 de les corresponsalies de Catalunya Nord, de Terres de l’Ebre i del Pirineu és un atac directe a la nació, a la seva vertebració i al seu equilibri.

Poc després d’afirmar que aquestes corresponsalies “pel seu arrelament i coneixement dels territoris respectius no eren substituïbles”, la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals decideix eliminar-les. I tan amples.

Ningú no pot dubtar del paper dels mitjans audiovisuals, sobretot de la televisió, en la construcció d’un país. I tothom sap el paper que hi ha fet TV3 des de la seva fundació.

Però també veiem com TV3 va renunciant a aquest paper i a aquesta responsabilitat. Primer abdicà de la responsabilitat cultural (parlem de cultura, no de productes d’entreteniment derivats de les arts). Després va renunciar a la seva responsabilitat pel que fa a la llengua, i sembla talment un instrument contra la normalització i la normativització del català.

I, ara, esborra de l’imaginari col·lectiu unes parts essencials del país. No es poden retallar altres partides?

Encara que el lema digui que és “la nostra”, queda clar que en realitat va contra nosaltres. I justament en aquests moments tan vitals. Anem bé.

publicat el 8 de març´de 2013

prioritats (2)

No s’ha fet mai una política valenta, real i eficaç per a la normalització del català, deia l’altre dia; deia que els polítics no es volen adonar de la situació real, que tenen altres prioritats més importants que la llengua i que la política mateixa: És obvi que en l’estructura existent, més important que cap acció política és el manteniment de les estructures dels partits i els espais de poder. 

I també deia que els mitjans de comunicació, que en qualsevol procés de recuperació o desaparició lingüística són una eina definitiva, tampoc no han assumit mai de debò aquest paper. L’exemple de sempre és el de TV3, que havia de ser una peça fonamental en el procés de normalització i que a hores d’ara ja ningú no sap quin paper fa en aquest conflicte.

Però no és només cosa dels grans mitjans. Paulatinament ha anat desapareixent la consciència lingüística de la gent, tant pel que fa a l’ús i a la defensa de la llengua, com pel que fa al nivell de correcció gramatical i a la preocupació per usar-la bé (un fenomen mundial encara mai no vist). I aquí aquest procés no és contrarestat pels mitjans de comunicació, sinó que també ells el segueixen, i sovint amb més alt grau que la població. I així ja no hi ha remei. I ningú no se’n fa responsable.

13 - 02 - 2009