ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

kitsch

No és fàcil definir el kitsch, i molt menys si és pretén definir en l’àmbit de la societat globalitzada, que és aquell en el qual ens trobem. Chantal Maillard en parla en un lúcid article al llibre Contra el arte y otras imposturas on, entre altres coses, mostra com el kitsch és sobretot una forma de mentir, un “com si”, un “és però no és” que es queda tan sols en un “vull però no puc”.

En el kitsch la representació ja no és representació de l’original, sinó d’una imitació que sovint és kitsch ella mateixa; l’efecte buscat no és el de recordar l’original, sinó la seva reproducció, la imatge que ens n’hem fet. S’apel·la a uns sentiments i a una percepció de les representacions i ja no de l’original. Unes representacions, per altra banda, mediatitzades i controlades.

És per això que el kitsch ens aboca a la mediocritat uniformitzada, a una satisfacció emocional i material moderada que mai no pugui quedar satisfeta del tot (no oblidem que està absolutament lligat a la societat de consum).

Ens porta a un plaer superficial, esperat i anodí, que anul·la la sensibilitat i adorm la consciència i l’exigència ètiques i estètiques.

El kitsch, com a símptoma de degeneració cultural d’una societat.

Estic parlant (també) del Mercat Medieval de Vic.

06 - 12 - 2010

sobre gustos

No són gaire llegits els textos d’estètica d’Aristòtil, però tothom sap que existeixen. O tothom sap que, des de Mesopotàmia o Egipte, a totes les cultures s’ha pensat i s’ha escrit sobre estètica, sobre el gust.

Però, malgrat això, gairebé tothom continua repetint allò de “Sobre gustos no hi ha res escrit”. No res? Milers de llibres, milers de pensadors, de teories, d’estudis, de facultats universitàries... Com es pot dir que no hi ha res?

Pot semblar que el gust personal és un altre tema. Una cosa agrada o no agrada per motius gens racionals, lligats a molts factors. Però d’aquí no en podem deduir alegrement que no es pot opinar sobre el gust. Dir això és una fal·làcia, una mentida, sovint interessada. És clar que es pot opinar. I el mal gust existeix. I tant que existeix! I la qualitat, i la banalitat i l’excel·lència. Perquè existeix la valoració objectiva.

Sobre gustos hi ha molt de pensat, i d’escrit. I quan es pensa o es diu que “tot s’hi val” s’estan menyspreant més de quaranta segles de reflexió sobre el tema, tota una civilització.

Dir que “no hi ha res escrit” sovint és legitimar el mal gust; és posar al mateix nivell l’excel·lència, la mediocritat, el xaró, l’adotzenament o allò mal fet. I això sí que no és legítim.

28 - 08 - 2009