Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017

el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

Delejar l'aigua

No sé si podria ser una tesi gaire sòlida, però és una opinió darrerament compartida, i per això la voldria exposar.

Hi ha unes generacions que van créixer en un entorn lingüístic d’alta qualitat (lèxica, sintàctica, estructural, dialectal, musical, fonètica, conceptual...). Infants i joves que als anys 60 i 70 rebien la llengua, per exemple, del “Cavall fort”, de les bones traduccions o adaptacions de les novel·les clàssiques, dels primers cantautors i adaptadors de cançó d’autor, dels cançoners de muntanya, de cançons infantils, de les cançons i pregàries del món cristià, de gravacions (en vinil) de contes... Un entorn lingüístic majoritàriament excel·lent, complex i assequible, sense complexos i que facilitava un aprenentatge lingüístic progressiu.

Un entorn que s’ha anat substituint per un altre de més pobre, incoherent, reduccionista, insensible, alterat en fonètica ortofonia i elocució, molt assimilat lèxicament i estructuralment a altres llengües, i massa sovint amb la incorrecció com a norma i socialment acomplexat.

La llengua se salva en els parlants, i la llengua dels parlants és la que reben. Mirant quina llengua reben els nostres nens i joves veurem quina llengua tindrem en el futur. I aquest futur no és gens afalagador.

publicat el 19 de maig de 2017

Tió, Tió, Caga correctors!

No sembla pas que la consciència lingüística i les ganes de fer bé les coses siguin una qualitat que estigui gaire arrelada.

Aquest Nadal hem pogut veure, com a mínim, un parell d’exemples d’incúria lingüística que a hores d’ara són ja intolerables. I més quan es tenen a l’abast tantes eines de consulta, des de l’Optimot fins al servei del Consorci de Normalització Lingüística.

PaVic va crear una imatge per als tortells de reis, amb una capsa, la corona i una postal on s’explica la tradició. Però s’hi explica amb un redactat que necessitava la revisió d’un corrector. Sobretot perquè el text acaba amb una expressió (“tan boníssimes postres”) que és un calc exacte del castellà, una d’aquelles pràctiques que van castellanitzant el català i enterrant-ne les formes genuïnes.

El que ja no té perdó de déu és “El nostre comerç”, un full editat per Totvic. La llengua que s’hi usa no passaria un examen dels primers cursos d’ESO. Queda molt clar que l’empresa editora (Vozprinter) no s’ha preocupat gens ni mica de la llengua. Ara bé, segurament s’han preocupat de tots els altres aspectes de la producció. Menys de la llengua; no els deu semblar gens important.

I quina confiança ens pot merèixer una empresa editora que menysprea així la llengua?

publicat el 15 de gener de 2016

tenir la llengua

No es tracta aquí de l’expressió “tenir llengua” a algú, en el sentit de parlar-li iradament o sense respecte.

Aquí, el títol “tenir la llengua” es refereix a la facultat de dominar la llengua en molts registres, tenir un extens vocabulari viu, posseir una gran intuïció lingüística, estimar la llengua, voler enriquir-la, i millor encara si alhora es tenen coneixements de la seva estructura i el seu funcionament. És mimar-la, tenir-ne cura, com se’n tindria d’un arbre fruiter, d’una casa o d’un hort.

Fa uns quants dies, després de la presentació del llibre A dalt més alt, de Carles Dachs (que va presentar un altre poetàs, Jaume Coll), el poeta Enric Casasses (vingut expressament de Barcelona) comentava que molt s’esgarrien els qui diuen que la llengua està morta, que amb escriptors com aquests es demostra que està ben viva, i ben moderna, i arrelada a tots els temps. Lluís Solà, que també hi era, segur que hi estaria d’acord.

Potser sí que la llengua catalana s’està morint, els indicadors ens ho mostren prou, però també és cert que hi ha unes generacions de joves escriptors, com Dachs o Coll, que la tenen tota, i la fan brillar. Però, ai ves!, d’aquests no se’n parla gaire i no surten gaire als papers. I això també vol dir alguna cosa.

publicat el 17-07-2015

elemental, però fals

No hi ha ni una pàgina en les novel·les de Sherlock Holmes on aparegui la frase “Elemental, estimat Watson”. Els especialistes s’han cansat de repetir-ho, però la inèrcia dels tòpics fa que la veritat sigui del tot ignorada. De la mateixa manera, els seguidors de la sèrie d’animació “Mazinger Z” s’estimen més passar per alt que l’expressió “pits a fora!” no apareix enlloc, i la van citant.

Això pot fer reflexionar sobre força aspectes d’allò que s’entén per “veritat”, sobre la mecànica de les creences o sobre la influència de la ciència en el coneixement popular. I també és ben fàcil establir paral·lelismes entre aquests “mites” que es van imposant contra la certesa, i moltes de les opinions sobre temes de llengua i cultura que, malgrat certeses i evidències, es van repetint i es constitueixen en veritat.

Per exemple, sobre la qualitat d’un escriptor, d’un actor, d’un músic, d’un artista o d’un creador s’instauren unes certeses inamovibles que es van repetint sense valorar ni analitzar.

Per exemple, sobre la realitat sociolingüística del català i del seu futur es van reiterant mentides pietoses sense escoltar els savis especialistes.

Per exemple, sobre la realitat de la política cultural, sobre el tòpic de la vitalitat del país, sobre...

publicat el 3-07-2015

S'acaba (?)

 No fa gaires dies, Carme Junyent, lingüista i cap del Grup d’Estudi de llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, en un acte públic sobre l’estat de la llengua catalana en un futur, va exposar les condicions que farien falta perquè el català no desaparegués. “Fer com sempre ens està portant a l’extinció” és una de les idees de la seves tesis.

 

En el mateix acte, Pau Vidal, filòleg, escriptor i traductor, va explanar alguns dels continguts dels seu recent llibre El bilingüisme mata (el títol és prou clar).

No podem entrar en detalls, però és altament preocupant que el que diguin sobre aquest tema els especialistes s’aparti tant de la política lingüística que es du a terme i de la que es projecta per a un futur.

Ja fa molt anys (com a mínim des del primer manifest d’Els Marges, el 1979) que sociolingüistes i filòlegs adverteixen del precari estat i de l’incert futur de la llengua, i ofereixen directrius d’actuació als polítics. I fa els mateixos anys que els polítics no volen escoltar-los. 

La moderadora de l’acte va fer notar com l’acció política és molt eficaç per atacar una llengua, però no es pot fer servir per a defensar-la. On són els polítics conscients i valents? La llengua ha de dependre només dels parlants? Això s’acaba?

publicat el 30 de gener de 2015

OPTIMOT : UN LUXE

No sé si els lectors es van fixar que un voluntari lingüístic, en el reportatge que se’n va publicar en aquestes pàgines, deia que consultava sovint l’Optimot.

Optimot és un cercador que ajuda a resoldre dubtes sobre qualsevol aspecte de la llengua catalana (ortografia, sintaxi, toponímia, neologismes, fonètica, convencions d’ús...). 

Disposa d’un cercador molt complet (amb diccionaris bilingües i terminològics) que permet consultar tota mena de dubtes, i d’unes fitxes temàtiques molt aclaridores i exemplars. Si la consulta no hi apareix (o no es troba) es pot accedir a un servei d’atenció personalitzada ràpid, atent i eficaç.

Es complementa amb un blog (“El blog de l’Optimot”), amb apunts que informen de noves fitxes, recorden els seus serveis, orienten sobre el funcionament del cercador i difonen respostes als dubtes més habituals.

És una eina ideal, que totes les llengües voldrien tenir i que tots hauríem de visitar habitualment. Només un defecte: la poca difusió que se’n fa. En lloc de promocionar-lo, la mateixa administració que l’ha creat sembla que l’amagui, com si no volgués que sigui conegut ni usat; ben al revés del que hauria de ser. (Hi ha coses que no es poden entendre.)

Entrin a Optimot i ja veuran com hi tornaran sovint.

publicat el 28 - 11 - 2014

ni educar ni ensenyar (21)

No se salvarà la llengua només amb la independència. Caldran lleis, usos i actituds molt ben portades per a assegurar la pervivència del català. No és una especulació, ho diuen els sociolingüistes, els sociòlegs i els lingüistes. Diguin el que diguin els polítics, aquest és l’únic diagnòstic creïble i amb fonament, el diagnòstic dels especialistes en la matèria.

Però si se salvés la llengua, en quin estat perviuria? És evident la degradació que sofreix en les seves estructures més profundes i definitòries; l’assimilació al castellà és molt més ràpida i intensa del que podria semblar (i això també ho diuen els especialistes).

Per això és tan preocupant la formació lingüística dels mestres, la correcció amb què parlen als nens. Molts pares estan alarmats perquè la influència de l’escola està deseducant lingüísticament els seus fills, que es contaminen de les irregularitats de la parla dels mestres (i també de les dels altres nens, als quals els mestres no volen o no saben corregir). Alhora, els professors de les facultats d’educació estan alarmats per la desídia i la incúria lingüística dels futurs mestres, que no volen ser corregits ni corregir-se.

Això és així, sens dubte. No és cap exageració. I, indubtablement, és clar on ens porta.

 publicat el 27 d'octubre

Mario Bruno

No bufen bons vents per a la llengua catalana; al contrari, vivim un dels pitjors moments de la seva història recent. Als atacs directes i letals que li infereix el PP al País Valencià i a les Illes, s’hi han afegit els que es donen a Catalunya, fent bona la teoria que deia que el que passava allí era un assaig per l’estocada definitiva aquí.

Per si això no fos prou, la darrera enquesta revela que a Catalunya l’ús del castellà com a llengua habitual avança (li té un 51’14% de la població) mentre recula el català (31’02%).

És en aquest context que Mario Bruno, el recent escollit Síndic de l’Alguer, va fer el discurs inaugural del seu mandat en català. No és el president de la Generalitat Valenciana o del Govern Balear, no és un ministre espanyol; és el batlle d’una petita ciutat de Sardenya on el català fa segles que lluita per sobreviure.

Mario Bruno entén que la llengua és essencial, i ell mateix s’ocuparà de la política lingüística. Està donant una lliçó de bon govern i de dignitat a molts càrrecs polítics de per aquí (però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar).

Des de l’Alguer, tan sovint oblidat, vénen vents de canvi. Hi ha tantes faules que conten com el petit, just, acaba imposant-se al gran, pèrfid, pinxo i groller...!


publicat el 27 - 06 - 2014

qui governa? qui mana?

No és fàcil d’entendre perquè escapa a qualsevol lògica de funcionament democràtic. No és fàcil d’entendre perquè allò que no respon a lògica o a raó no es pot entendre.

Un poble escull el seu govern periòdicament en unes eleccions. Durant anys i anys els governs escollits (de partits diferents) estableixen una política lingüística en l’educació, que és acceptada sense problemes; al contrari: es reconeix com a eficaç i en altres països és vista com a model d’integració i de llibertat.

Resulta que aquesta política no agrada a alguns integrants del país (cinc famílies: vuit alumnes) i la porten al jutjat. I resulta que un jutge anul·la aquesta política lingüística i ordena al govern la política que cal realitzar.

Així doncs, un poder judicial, no escollit pels ciutadans, s’imposa per sobre l’actuació d’un poder legislatiu que respon a la voluntat democràtica d’un poble. I ho fa amb el beneplàcit del poder de més amunt.

Alhora, la sentència fa prevaldre la voluntat dels pares d’un sol alumne castellanoparlant per sobre la d’una vintena de catalanoparlants. Diu que en nom de la democràcia i la llibertat.

No és fàcil d’entendre perquè només s’entendria si s’estigués en una situació de dictadura judicial o de colonització i genocidi lingüístic.


publicat  el 07 - 02 - 2014