ni ensenyar ni educar (20)

No fa gaires dies l’escriptor Enrique de Hériz va publicar una columna en un periòdic on relatava amb estupor una visita al Cosmocaixa:

Les sales plenes de pares i mares amb nens; i tots ells, petits i grans, dedicats només a divertir-se amb els experiments, com si fossin passatemps, atraccions de fira. Ningú no llegia cap dels plafons explicatius, ningú no estava interessat a saber –ni a fer saber− els com i els perquè de cada un dels experiments, ningú no estava disposat a treure’n cap altre benefici que no fos el de divertir-se amb uns jocs sense sentit. Ni tan sols silenci, ordre o respecte. La funció d’aquell gran muntatge reduïda a zero.

La curiositat, el desig de saber, ha desaparegut del quadre de valors reals en què una persona es forma. Saber és només un atribut de quatre excèntrics que no saben viure ni saben de què va el món. El coneixement no cotitza a la borsa social.

De Hériz donava la raó al que Huxley va escriure el 1919, que “les democràcies europees han fracassat en l’intent de socialitzar el coneixement”. I cert és també que els pocs estímuls per aprendre, per saber, que podrien donar l’escola i la família, no són res davant de l’allau d’estímuls idiotitzadors i narcotitzants que se’ns ofereixen per tots cantons.

publicat el 29 - 11 - 2013

cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

AIXÒ DE L'ESTIU...

No fa gaires dies que ha començat l’estiu de debò. Allò que la majoria de gent fa vacances, les platges i les piscines s’omplen, s’omplen aeroports i carreteres, les terrasses dels bars i els passejos; les ràdios i televisions desmunten la programació; els diaris s’aprimen i canvien les seccions; les ciutats turístiques fan aquella pudor tan particular... Ja som a l’estiu-estiu.

I amb l’estiu cada any arriba la mateixa contradicció:

Aquests dies s’aprofiten per llegir, ja que ara es té el temps que no es té en altres èpoques. Però no s’aprofita per llegir allò a què es pot dedicar tot aquest temps, obres complexes que demanen concentració i hores per endavant, sinó que, “com que és l’estiu”, es veu que toca llegir obres lleugeres, entretingudes, per passar l’estona.

I el mateix passa amb el cinema i amb el teatre i amb tot: “No em feu pensar, que és l’estiu i estic de vacances”.

És a dir: quan no és estiu, com que la feina ens ocupa molt de temps i ens atabala, no podem dedicar-nos a allò que enriqueix, forma i fa pensar. I quan és estiu, com que estem de vacances, tampoc. Fantàstic.

Si no volem morir, potser que repenséssim això de “lectures d’estiu” o “activitats light estiuenques”. Si no, estarem distrets, sí, però morts per dins.

publicat el 9 d'agost de 2013

art, vida, veritat, ètica

No vull jutjar-ho, només exposar unes qüestions arrel del fet que el pintor Jules George acompanyés l’exèrcit a l’Afganistan i hagi fet una exposició de quadres sobre aquesta guerra.

1. És cert que el fotoperiodisme té una funció documental i adquireix sovint valor artístic. Però, té sentit això avui dia parlant de pintura? És moral dir-se “pintor de guerra”? És moral dibuixar la guerra i l’horror en apunts de viatge, com un paisatge o una escena quotidiana? Es pot frivolitzar així?

2. Viure en carn pròpia l’horror (o una vivència) no vol dir que es pugui reflectir millor. No n’hi ha prou. L’art sorgeix de la vida, però també de molts altres elements. Estudis sobre la relació experiència-creació ens podrien fer veure l’experiència de George com a banal. I potser hauríem d’acabar admetent que, més enllà de la posa o la publicitat, no calia anar-hi.

3. L’estil figuratiu és la millor manera de reflectir una guerra? Sabem que no, que la “representació” mai no pot reflectir l’horror, que està més enllà de qualsevol representació; converteix la categoria en anècdota, la banalitza. A més, les arts visuals disposen de llenguatges més abstractes i, per tant, més intensos i més capaços de comunicar allò que no es pot representar.

Per pensar-hi.

06 - 08 - 2010

negre (3)

No seguiré parlant de més declaracions, però sí d’una actitud cada dia més general i acceptada, la de menystenir el que la modernitat i les estètiques contemporànies ens han aportat, allò que ha marcat les bases estètiques i ètiques del nostre temps.

Sovint llegim o sentim com amb un desvergonyiment absolut es menyspreen persones, obres, actituds o corrents fonamentals en la història de la cultura. I en nom de què? Per a defensar què?

Doncs, sovint, per defensar frivolitat, hedonisme superficial, manca de compromís, incultura, mercantilisme absolut... Un sistema de valors que rere altres aparences es desentén absolutament de qualsevol relació amb la cultura que forma, educa i allibera.

Repassant la història de segle XX queda ben palès que fins a la derrota del 39 els intel·lectuals i artistes catalans estaven més lligats a les estètiques del seu temps que no ho estan els d’ara. Hi havia un compromís amb la contemporaneïtat i amb la cultura com a eina de construcció i definició del país. Intel·lectuals, artistes, mestres, mitjans de comunicació i polítics estaven compromesos en la construcció d’un país modern i ambiciós dins el mapa europeu.

Ho tenim negre si al segle XXI hem de defensar les estètiques del XX amenaçades per les del XIX.

08 - 04 - 2011