cultura en reducte

No hi ha res que reduït a reducte sobrevisqui. En aquest món, allò que és reducte duu com a molt una existència agònica fins a la desaparició, o a l’oblit sota allò més invasiu, omnipresent i amb més força i mitjans per imposar-se.

I als “nostres” mitjans de comunicació la cultura és un reducte. I no només això, sinó que la majoria de vegades que és tractada ho és des de la superficialitat de les modes, les “tendències”. No s’hi tracta la cultura, sinó productes de consum que utilitzen els llenguatges i les formes de la cultura. Parlant de “cultura” es redueix la cultura a reducte.

I no només això. Els responsables de programes culturals d’aquests mitjans afirmen sense vergonya que la cultura s’ha de tractar de manera “entretinguda”, que resulta ser sinònim de banal i acrític, còmode consum adormidor.

I des del poder polític s’aposta perquè la cultura sigui empresarial, “rendible” econòmicament. I encara molts “artistes” s’hi avenen. 

I es donen responsabilitats a gent que no creu en la cultura sinó en l’empresa, la moda o la diversió.

I es pinta allò profund o intel·lectual com a avorrit, pesat o inútil.

I és ben provat que hi ha moltes maneres d’apropar la cultura a la població de manera eficaç, madura i sense trampes. I mai en reducte.

publicat el 15 - 11 - 2013

Una altra columna sobre el mateix tema: "semi, pseudo, anti cultura", 5 d'abril 2013:

 http://sibloc.blogspot.com.es/2013/04/semi-pseudo-anti-cultura.html

alienant

No és fàcil mirar-se el món des de lluny, prejudicis i costums ens filtren mirada i judici. Però és un exercici que cal fer si volem sobreviure com a individus.

Observar un concert multitudinari on milers de persones perden la seva voluntat, pot ser una experiència terrible i pot recordar escenes dels moments més dramàtics i tristos de la història.

Però no cal anar a aquests extrems; en música, en literatura, en cinema, en els productes d’entreteniment derivats de les arts, l’alienació és present arreu, cada vegada és més eficaç i les seves formes més subtils ja es presenten com a actituds o gustos “diferents” o “alternatius”, i són proclamades per mitjans i crítics que es creuen independents.

Adorno deia que al públic només li fa efecte allò que li és familiar, allò alienat; que només li és intel·ligible i accepta allò que no necessita comprendre.

Però qui s’escolta els filòsofs? Qui els fa cas? Qui els llegeix quan es tenen a l’abast tantes receptes buides que no es necessiten comprendre i tranquil·litzen del tot?

La supervivència (no només cultural) de l’individu depèn del fet que vulgui deixar de ser peça alienada en aspectes tan simples com allò que ens han fet creure que són els “nostres gustos personals triats amb independència”. 

Publicat l'11 de gener de 2013

alguna cosa falla

No és tan fàcil com semblaria saber quines coses fallen en el nostre entramat cultural, però és ben cert que en fallen algunes, i importants.

Alguna cosa falla quan molt sovint actes de tota mena no tenen la resposta que es mereixen per part de mitjans de comunicació, de públic o de crítica.

Alguna cosa falla quan públic que es desplaça a Barcelona no ho fa quan l’esdeveniment és a altres poblacions, i tampoc si són de la seva comarca.

Alguna cosa falla quan ni comarcalment ni nacionalment no hi ha la vital coordinació que caldria.

Som un país petit, i per a moltes qüestions això hauria de suposar un avantatge. Però, lluny de convertir la petitesa en grandesa, sembla que el vulguem empetitir encara més. Ja hi hauria d’haver unes xarxes ben consolidades i fluides, i amb prou feines si existeixen. Amb tants anys d’una certa normalitat, encara està per fer la major part de vertebració cultural del territori, ja sigui físicament (geogràficament) o conceptualment (per àmbits, activitats, objectius...). I, per viu que sembli un cos, els teixits i òrgans moren per aïllament.

A veure si, a més de trencar les amarres polítiques externes, som capaços d’establir i enfortir els llaços culturals interns, també per construir xarxes amb l’exterior.

publicat el 30 de novembre de 2012

absoluts i epígons

No cal fer gaire memòria per recordar els elogis que s’han fet de la novel·la El perfum, de P. Süskind, sobretot de les pàgines on es descriuen les olors d’un París entre putrefacte i divinalment exquisit.

Ara rellegia La mort de Virgili, de Hermann Broch (en una traducció excel·lent de Joan Fontcuberta, que, com ja és costum, l’editorial no ha reeditat, privant als nous lectors d’una de les obres cabdals de la narrativa i el pensament del XX). Doncs bé, a l’inici hi ha una llarga seqüència del camí de Virgili, malalt, des del port de Bríndisi fins al palau d’Octavi August. Un extraordinari trajecte enmig d’una gernació enfollida, cridòries i cants, clarobscurs, pudors, misèries...

No voldria ni insinuar que Süskind no és un bon escriptor, de cap manera. Però al costat de Broch les escenes de El Perfum no sé quin paper hi farien.

I, és clar: Són molts els lectors que han llegit Süskind, abastament promocionat i reeditat, i ben pocs els que arriben a saber de l’existència de La mort de Virgili.

¿L’esforç que es va fer per promocionar El perfum, no es podria haver fet per fer conèixer La mort de Virgili? ¿No seria una manera de tractar els lectors com ens mereixem? ¿Per què els editors ens maltracten tant i maltracten tant la cultura?

04 - 11 - 2011

manels de les arts

No sé si s’ha dit molt o poc o gens, però aquesta efervescència de Manels i Amics de les arts...

Com si aquest fos un país on no hi hagués hagut renovacions, innovacions i revolucions en la música des de la Nova Cançó i el Grup de folk (alguns dels membres dels quals eren ja més moderns que això que s’està fent ara).

Com si no hi hagués ningú fent música i cançó amb nous paràmetres,

com si no tinguéssim ni ens calguessin “cançons d’ara” que tinguessin “una actualitat per a nosaltres”. I com si les estètiques estiguessin deslligades de la societat i de l’ètica. 

Com si aquest fos un país sense problemes, plàcid, on cap classe ni cap generació no tingués res per reivindicar ni per protestar ni per reflexionar. Com si la música hagués d’estar a anys llum dels problemes dels individus i de la societat i hagués d’actuar obertament com a opi del poble.

És clar que hi ha d’haver música de tot tipus, i cançons de tot tipus, i música reivindicativa i música d’evasió. Però sembla que aquí els mitjans de comunicació i les forces comercials només vulguin atendre a allò que representi (i construeixi) una societat “modèlica”, tranquil·la, autosatisfeta i estable.

Alguna cosa passa que no s’acaba d’entendre, no ens acaba d’agradar i ens fa rumiar.

26 - 08 - 2011