ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

negre (4)

No puc deixar aquesta sèrie d’articles sobre el conflicte que bona part de la nostra societat té amb l’art, el pensament i les formes culturals que els nostres contemporanis produeixen justament per a nosaltres, sense comentar un dels arguments que més ens toca sentir. Una cosa així com: “Ja és prou trista i complicada la vida com perquè el cinema (o el teatre, la literatura, o la televisió) encara ens la compliqui més i ens faci rumiar més”.

L’evasió és, sens dubte, una sortida als problemes individuals i col·lectius. Però, sens dubte també, és una sortida falsa, inútil.

I si alguna arma tenim els humans per a enfrontar-nos als nostres problemes i als nostres neguits, tant els interns, més individuals, com els externs, més col·lectius, aquesta arma és justament la cultura: els productes de les arts i el pensament.

Hi ha una producció cultural feta per a l’evasió (i el naixement de la novel·la n’és un clar exponent), però mai d’ideologia neutra. I hi ha una producció feta per a indagar dins de l’ànima humana, individual i col·lectiva.

Ens convé evadir-nos i distreure’ns; però si volem ser simplement humans, si estem compromesos amb nosaltres i amb el món, ens convé encara més beure d’aquestes fonts que ens fan viure amb majúscules.

21 - 04 - 2011