Aranyes
No és estrany que les percepcions sobre
les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es
puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que
s’experimenten.
Això passa clarament amb els llocs o
els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...),
que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total
objectivitat.
Caldria mirar amb distància allò que
tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És
un exercici ben sa.
I es podria fer amb Sant Jordi i tot el
que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i
regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si
es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir
aranyes, moltes aranyes.
No es tracta d’aigualir la festa, sinó
d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat
perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna,
culturalment positiva i literàriament interessant.
Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I,
potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.
A gaudir de la festa, i tant! Però millor
si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.
Publicat el 21 d'abril de 2017
