Vikea (III) et alia

 No sap ningú què serà del forn de pa Soler de Plaça, a Vic. I no es tracta només de la façana: el taulell és igualment essencial (el revestiment de la paret ha estat traslladat al nou espai). No se sap, però tothom es tem que faci la via de dues botigues veïnes: la desaparició de l’original i genuïna ferreteria Furriols (més d’un hauria pagat per visitar-la) i la profanació i banalització de la preciosa merceria Solà, que qualsevol ciutat decent hauria obligat a conservar (com desitjava la família que la regentava).

 

És ben llarga la llista de llocs deliciosos i amb gran personalitat que van donant pas a espais anodins i adotzenats que tornen la ciutat anodina i adotzenada (can Postius, cansaladeria Martí, can Merinos, can Mateu o les merceries Cassa i Mas). I tot sota l’aquiescència o el silenci dels poders.

Viatgem i visitem allò que aquí destruïm. Admirem a fora la història, la bellesa, la originalitat i la sensibilitat, i convertim la nostra ciutat en un espai vulgar i sense cap interès.

Cal recordar que potser la llei superior és el catàleg de protecció d’arquitectura i urbanisme, i que depèn de l’Ajuntament. O que, al capdavall, els representants del poble han de governar i no lamentar-se amb aquells a qui no han sabut escoltar.

publicat el 2 de gener de 2015

ni ensenyar ni educar (18)

No han escapat a ningú els despropòsits en les proves de Selectivitat d’aquest any (dels quals ningú no ha demanat disculpes). Però aquest no ha estat ni és l’únic problema. La Selectivitat en ella mateixa i les reglamentacions de l’accés a Estudis Superiors (i també als Estudis Mitjans) estan plenes d’injustícies, contradiccions i absurds que van en detriment del mateix sistema educatiu, de la qualitat de l’ensenyament i de la formació dels joves.

Un exemple:

Als Estudis Superiors d’Imatge té preferència a entrar-hi qualsevol alumne procedent d’un Cicle Tècnic de Grau Mitjà, sigui quina sigui la seva nota. De manera que un alumne provinent d’un Grau Mitjà amb un cinc de nota mitjana passarà al davant d’un alumne provinent del Batxillerat Artístic amb una mitjana d’excel·lent amb matrícula.

Com que són uns estudis amb molta demanda, a la pràctica resulta que els alumnes del Batxillerat en són exclosos, tot i que els Centres els voldrien per a poder realitzar uns estudis de perfil més variat i més creatiu i, en justícia, prefereixen els alumnes més brillants.

Amb aquesta reglamentació es desmantella l’ensenyament públic i es priva de formació a alumnes excel·lents que no poden accedir a estudis privats.

I aquest només és un exemple.

publicat el 12 - 07 - 2013

ciutat de tercera

No es pot ser una ciutat de cultura si no es cuiden tots els seus aspectes. I la imatge i la llengua són fonamentals.

El programa de la Festa Major de Vic d’aquest any és un clar exemple de la deixadesa i de la mala imatge que en els darrers anys l’ajuntament mostra des del disseny gràfic de les comunicacions més importants, que el situen al costat dels ajuntaments de tercera divisió.

Després d’una etapa de referència i de prestigi en la imatge gràfica de la ciutat, la davallada ha estat fulminant. I aquest programa n’és un clar exemple. Anodí, adotzenat, sense interès en cap aspecte: claredat, coherència, paper, maquetació, tipografia, publicitat...

I la llengua. No només mostra incúria a l’hora de mecanografiar i revisar els textos, sinó que hi ha una desídia absoluta en el tractament de la llengua: una gran quantitat d’errors ortogràfics (alguns, ben elementals), errors en tots els aspectes de la gramàtica, problemes greus de redacció i de puntuació i un menyspreu total per les més elementals regles d’ortotipografia.

Si la ciutat vol tenir un paper en el mapa de la cultura del nostre país, ha de començar essent sensible a la imatge, al disseny i a la llengua. Una capital cultural no pot mostrar una imatge de barri. S’és el que es mostra.

publicat el 8 - 06 - 2013

virtualitat real

No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.

I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.

El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre acaba erigint-se en realitat).

Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.

(publicat el 18 - 05 - 2012)

de viure-ho

No vaig seguir la visita de Ratzinger a Barcelona, no calia. Però passant per davant d’un televisor vaig poder veure i sentir dues declaracions ben eloqüents de testimonis del fet.

Una senyora estava molt contenta perquè, tot i el pas fugaç de l’automòbil papal, n’havia pogut gravar una pel·lícula de quinze segons, i una adolescent estava molesta perquè no li havia pogut fer ni una fotografia.

Cap de les dues persones no parlava de l’experiència viscuda, de la sensació de ser en aquell lloc en aquell moment, del fet de ser testimoni directe de l’esdeveniment. La importància i el centre d’interès no estaven en la vivència present i viscuda, sinó en el seu emmagatzemament i en un futur record.

No havien viscut l’acte que anaven a veure sinó la projecció de futur en un testimoni gràfic i en un “jo hi era”. No havien viscut l’acte en present, sinó el seu propi paper de testimoni en un futur. Havien canviat l’experiència del moment per un record i per una construcció del jo. El “jo ho visc” substituït per un “jo ho tindré”.

És evident que la tecnologia ens ha portat un canvi de cultura. I de vida. Però també és evident que potser ens convé reflexionar sobre com vivim les emocions i les sensacions i posar la tècnica al servei del present viu.

19 - 11 - 2010

plats plans

No recordo quin historiador antic va dir que la decadència de l’Imperi Romà s’inicià quan els cuiners van començar a tenir més importància i més popularitat que l’emperador. Sigui una causa, un símptoma o es tracti d’esdeveniments paral·lels, l’observació ens hauria de fer rumiar sobre el present; sobretot ara que Catalunya comença a ser coneguda més que res pels seus cuiners, que van desplaçant de l’imaginari català científics, artistes, intel·lectuals i altres pensadors i creadors.

Això no és un preàmbul de la decadència o la fi de la cultura catalana, ni de bon tros; però marca un gir important en la construcció del país i de la seva realitat. I no és només una qüestió d’imatge, sinó d’essència o, millor, de model de país. El país real, al capdavall, acaba essent el que es mostra i es preconitza.

És evident que a occident l’alta cuina es troba en primer pla, com a l’antiga Roma. No ens demanarem ara el perquè (i cal una profunda reflexió). I és bo aprofitar aquestes circumstàncies per donar a conèixer el país. Però sí que hauríem de demanar-nos per què les energies (mediàtiques o institucionals) dedicades a construir la imatge d’una Catalunya de cuiners no es dediquen a construir una Catalunya de científics, pensadors o artistes.

04 - 12 - 2009