No es pot entendre el món d’avui sense les xarxes
socials, però tampoc les xarxes socials ajuden a entendre’l. Al revés: fonamentalment
serveixen per oferir-ne una imatge falsa i esbiaixada. Empresaris o grups socials
coneixen prou bé els trucs per fer que els seus noms pugin a primera fila en
els buscadors o per mostrar-se més actius o importants del que en realitat són.
I en l’àmbit cultural passa exactament el mateix. El
visitant de facebooks, twitters, blogs i altres llocs semblants aviat s’adona
que es tracta d’un món paral·lel. La megalomania i la tenacitat d’un bon nombre
d’autors, no precisament de primera fila, els fan omnipresents en un univers
que s’autopromociona i es retroalimenta sens fi i es complau en aquest miratge.
El fenomen no és nou, només ho és el medi. I ho són
la difusió i la il·lusió que això suposa. Mai com ara havia estat tanta la
confusió entre allò virtual i allò real (tot i que al final allò virtual sempre
acaba erigint-se en realitat).
Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.
Ara bé: cal afegir a això que els mitjans de comunicació (ràdios, premsa, suplements culturals, etc.) fan exactament el mateix: construir i legitimar una realitat cultural al dictat d’interessos sobretot comercials, que segurament està ben lluny de ser un mapa objectiu.
