Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018

Aranyes

Aranyes

No és estrany que les percepcions sobre les coses estiguin mediatitzades pel costum, la rutina i la memòria i ja no es puguin veure de manera objectiva, com si fos la primera vegada que s’experimenten.

Això passa clarament amb els llocs o els actes més habituals (la casa, el lloc de treball, allò que es fa rutinàriament...), que sorprendrien –i potser no gratament− si fossin jutjats amb total objectivitat.

Caldria mirar amb distància allò que tenim tan a la vora, tan assumit, que ens sembla natural i no gens estrany. És un exercici ben sa.

I es podria fer amb Sant Jordi i tot el que l’envolta. Un dia on la gent es pren festa i s’aboca al carrer a comprar i regalar llibres i roses, explicat així és un fet preciós i excepcional. Però si es va mirant amb detall, amb objectivitat i amb ull crític, comencen a sortir aranyes, moltes aranyes.

No es tracta d’aigualir la festa, sinó d’adonar-se dels canvis que la diada ha sofert any rere any i de com ha anat perdent alguns dels trets que la feien realment destacable, genuïna, culturalment positiva i literàriament interessant.

Adonar-se’n. I esbrinar els perquès. I, potser, aventurar cap on ens porta aquesta mutació.

A gaudir de la festa, i tant! Però millor si es fa amb una mica d’anàlisi i crítica.

Publicat el 21 d'abril de 2017

Sant Jordi: Pleguem?

No puc començar sense esmenar l’últim paràgraf de la darrera columna (del 9 d’abril). Evidentment, hi havia de dir que el món de debò és el dels funcionaris d’Ensenyament i no el dels pensadors i pedagogs.

I ara, quatre coses sobre Sant Jordi:

1. No cal insistir més a dir que Sant Jordi ja no té res a veure amb la literatura i cada vegada menys amb la cultura i que ja només té relació amb la indústria editorial; una indústria i un mercat com qualssevol altres, dels quals els literats en són gairebé absents.

2.Tampoc no cal dir que el regal de la rosa ha esdevingut un fenomen encara pitjor que el Dia del Pare o muntatges semblants.

3. Ni que els mitjans de comunicació han convertit Sant Jordi en una competició econòmica i mediàtica del més venut, ben lluny de la cultura i de l’esperit de la festa.

4.  I que el món editorial castellà ha entrat a Sant Jordi a sang i foc; ja edita en funció del 23 d’abril i no de la seva fira de maig i està arraconant de la diada el món editorial i cultural català. I el públic el segueix.

5. I el gremi de llibreters sembla preocupar-se només per seu monopoli, ignorant la realitat cultural d’aquest país.

6. I que amb tot això, potser que ens replantegem la festa i diguem les coses pel seu nom, o que pleguem.

24 - 04 - 2009 

de què parlo?

No sé per on començar. Tinc 1250 caràcters i un munt de temes esperant.

Podria especular sobre el fet que en el suplement dels 30 anys d’aquest periòdic la cultura hi tingui un pes més aviat migrat i no hi ha ni una secció ni una ratlla sobre el teatre o les arts visuals o plàstiques, quan sí que n’hi ha per la literatura i la música, que han tingut una evolució i una transcendència del mateix ordre que aquelles dues.

Podria parlar de la trista actuació de la presidenta del gremi de llibreters aquest Sant Jordi a Vic, i de l’encara més trist acatament cec de l’ajuntament a la seva proposta de només deixar muntar parades a través de llibreries, menyspreant autors, petits editors, associacions o grups que editen llibres o revistes, menyspreant la tradició i la dinàmica social, que són, al capdavall, allò que està a la base del seu negoci, i focalitzant els problemes del gremi en un punt llunyà dels problemes reals i de base.

Podria provar d’entendre les raons de fons d’un munt d’actuacions municipals: en urbanisme, en educació, en cultura, en equipaments, en la campanya del civisme... Podria, però de moment em sembla que més m’estimo no provar d’entendre, no arribar a les raons de fons. A vegades la llum porta a llocs que poden fer por.

02 - 05 - 2008

llibres i edificis

No podré parlar del dia de Sant Jordi. No podré queixar-me que el tema sigui qui ha venut més, no podré parlar de la conversió d’un fenomen cultural en una competició comercial, no podré parlar dels causants de tot això: mitjans de comunicació, editors, llibreters i un públic gregari. No podré explicar que això no té res a veure amb la literatura, no podré dir que a les grans editorials els preocupa només l’aspecte empresarial, que hi manen els economistes i no els editors, que parlen de “productes” i mai de literatura. No podré demanar que quan es parli d’això no s’esmenti la paraula “literatura”.

I no podré perquè vull parlar de la trampa dels polítics i els urbanistes.

Fa quinze dies parlava de les adoberies. I ha passat el que ja ens temíem. En unes setmanes que no comprometen al consistori entrant ni castiguen el que ja plega, s’ha enderrocat el barri. Això sí: conservant l’edifici de les adoberies, testimoni absurd, trist i buit de sentit, convertit en pisos de luxe, edificis privats que no podran complir cap funció social ni pedagògica, al mig d’un barri del qual s’esborrarà tot el seu caràcter i la tipologia per convertir-lo en uns carrers adotzenats i vulgars.

Ah! i no ens queixem, que es veu que ho fan molt bé, i legalment.

27 - 04 - 2007