Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Després del Dia

No falten mai, passat Sant Jordi, els comentaris sobre com ha canviat la festa i com ha canviat el món del llibre i la literatura. Tant, que fa uns anys algú va proposar de deixar aquest dia com a “Dia del llibre” i en una altra data instituir el “Dia de la literatura”. 

És evident que per Sant Jordi la literatura té un paper marginal, en una dinàmica on la indústria editorial aposta pels productes més vendibles i més rendibles a curt termini, i també més efímers, en detriment dels llibres “de fons”, sòlids, de vida llarga. (Caldria recordar que narrar una història no és sinònim de fer literatura.)

Les lluites per ser “el més venut”, “el que ha signat més i a més llocs” i “aquell amb qui s’han fet més selfies” seran el que siguin, però retraten força bé l’estat d’una societat literària i d’una cultura.

Ens sentim molt cofois de la diada i ens creiem ser una societat lectora sòlida i madura. Però que en un dia es vengui el 20% del total de llibres de l’any no és un indicador gens positiu.

Tot això ja ho sabíem. La novetat dels darrers anys ha estat veure com alguns autors d’obra consistent, sense cap necessitat s’han deixat endur per aquest remolí de despropòsits.
Vanitat? Pressions editorials? Sigui el que sigui, sap greu i és preocupant.

 publicat el 4 de maig de 2018

Milers de cent cinquanta-cincs

No és fàcil saber tot el que ha suposat l’atac a Catalunya a través del 155, ni quantificar-ho. Però no és només això: des de fa molt de temps, empresarialment ja s’aplicaven, i s’apliquen, mesures que van contra la normalització del país. La “lògica” del mercat va sempre contra la llengua; com, per exemple, el que passa amb les llibreries.

Els grans grups editorials, que editen poc en català, obliguen els llibreters a rebre tot el seu servei de novetats, llibres en castellà i en català, encara que al llibreter només li interessin els catalans. Així les llibreries s’omplen de llibres en castellà, a no ser que el llibreter tingui prou temps per retornar de pressa els que no vol i que tornarà igualment més endavant. No és el 155, però li fa la feina.

El que és pur 155 és el radical ofec econòmic als mitjans de comunicació en català, tant els de paper com els digitals. No se’ls paguen les subvencions aprovades, que els són vitals, ni se’ls paga la publicitat institucional ja publicada. Tampoc estan rebent la publicitat institucional que seria habitual. L’objectiu és l’asfíxia econòmica del mitjans que no són “la veu de l’amo”; acabar amb la pluralitat informativa i d’opinió, acabar amb qui no està al costat de qui mana. Pensament únic.

publicat el 29 de desembre de 2017

fer llibres

No han faltat aquests dies elogis a l’editor Jaume Vallcorba i lamentacions per la seva mort. Certament, és una pèrdua important i aquest país n’anirà coix. Tot el país se’n ressentirà, i no només “el món cultural”, com han dit alguns; ja que el llibre, la cultura, afecta a qualsevol àmbit de la vida i de les activitats d’una comunitat.

Però també és cert que al costat d’editorials com la de Vallcorba, de prestigi reconegut i amb gran presència i projecció, hi ha un bon nombre d’editors independents, petits, que amb grans esforços personals duen a terme una feina rigorosa d’edició, de renovació, de recerca, de risc, d’especialització... En definitiva, la tasca essencial de l’editor, a la qual fa temps que han renunciat els grans grups editorials, que han esdevingut simples negocis de fabricació de llibres, sense gaire, o cap, interès en el llibre, en la literatura i en la cultura.

Són editors vius, actius, amb iniciativa, amb amor, que lluiten contracorrent i que tenen en contra tot el sistema comercial i mediàtic, que editen en uns temps en què fer-ho és una heroïcitat, que obren els horitzons de la nostra cultura.

Són ells els qui de debò estan construint el país, i a ells els devem molt més del que no ens pensem. Per ara i per demà.

publicat el 5 de setembre de 2014

llibres i literatura

No es tracta de queixar-se dels llibres anomenats “mediàtics” i d’atacar aquestes pràctiques. No val la pena i, al capdavall, algunes editorials poden publicar llibres de qualitat gràcies als beneficis d’aquests productes.

Però sí que es tractaria de dir les coses pel seu nom. Potser fa massa temps que sota el mateix concepte, “llibres”, anomenem elements ben diferents, i d’aquí vénen malentesos i confusions.

Un llibre no és altra cosa que un suport, que pot contenir materials molt diversos. Un receptari de cuina és un llibre, i una guia de viatges, i un llibre de física. Són llibres però, en principi, no en diem literatura.

Anem més enllà: Que un llibre contingui una història narrada amb llenguatge, que sigui una novel·la, no garanteix tampoc que aquest contingut sigui literatura. A la literatura se li demana més que una història àgil, entretinguda o interessant. Com a un poema per ser literatura se li demana més que una forma i una retòrica. L’art, a qui pertany la literatura, vol més que això.

Hi ha, doncs, per un cantó, llibres que expliquen històries, llibres d’idees o llibres en un llenguatge poètic. I, per un altre cantó, llibres que contenen literatura.

A veure si comencem a dir les coses pel seu nom. Potser tot ens aniria millor.

Publicat el 17 - 04 - 2014

Exabrupte improperiós

No ens ho feu llegir, poetes. No ens feu llegir tots els vostres papers, les provatures, els exercicis formals i retòrics. No cal.

Els pintors no exposen les proves de color, els músics no publiquen el que sona quan fan dits, els ballarins no ens mostren els estiraments ni els cantants no fan escoltar-se quan escalfen la veu. Doncs, poetes, per què publiqueu aquests llibres?

Escriviu sonets per exercitar l’habilitat formal? Se us acuden jocs de paraules i  acudits (verbals o no)? Escriviu aforismes pseudopoètics? Heu trobat una bona imatge? Molt bé, felicitats. Però reserveu els llibres per a la poesia. Un exercici retòric (pot ser un sonet) no sol ser gaire lluny d’un sudoku: una prova d’habilitat i prou. Si només és això, guardeu-lo al calaix.

Que veïns i tietes celebrin aquests textos, que tingueu molts “m’agrada” al facebook, que algun amic publiqui una crítica laudatòria en un suplement literari... tot això no ho converteix en poesia. I el que no cal, no cal. De debò; que al món hi ha molts llibres i pocs arbres. I si ho publiqueu, al menys digueu que són exercicis.

I a vegades encara hi citeu allò de “en cada mot m’hi jugo l’existència”. I per postres potser llegireu aquest pamflet i direu que sí, que hi esteu d’acord. Ai senyor!

publicat el 31 - 10 - 2013

editors?

No fa gaire s’han lliurat a Palma els premis “Cavall verd”, al millor llibre de poesia i a la millor traducció de poesia editats el 2011. Ragtime, de Francesc Garriga, i la traducció feta per Antoni Clapés de Tomba de Lou, de Denise Desautels, han estat els llibres premiats.

Aquests són dels pocs premis en què no compten interessos editorials ni comercials. Es donen a llibres ja publicats i són purament premis de prestigi. I és ben simptomàtic que els llibres premiats no pertanyin a cap dels grans grups editorials, sinó a dues iniciatives modestes que sobreviuen a contracorrent i amb gran esforç: LaBreu i Cafè Central.

Simptomàtic perquè és evident que les grans editorials han abdicat de la seva funció editorial. Han passat a ser empreses on només compten criteris empresarials i que han oblidat qualsevol relació amb la literatura, amb la cultura o amb la seva gent. Els fills d’ESADE han substituït els fills de les facultats de lletres.

Així s’entén la darrera acció del més gran grup editorial català: Treure de circulació els quatre volums de l’obra completa de Verdaguer, convertir els exemplars en pasta de paper i fer així que enlloc no es pugui trobar l’obra d’un dels poetes més emblemàtics del país.

Això són editors? Simplement: no.

Publicat el 20 - 04 - 2012

Sant Jordi: Pleguem?

No puc començar sense esmenar l’últim paràgraf de la darrera columna (del 9 d’abril). Evidentment, hi havia de dir que el món de debò és el dels funcionaris d’Ensenyament i no el dels pensadors i pedagogs.

I ara, quatre coses sobre Sant Jordi:

1. No cal insistir més a dir que Sant Jordi ja no té res a veure amb la literatura i cada vegada menys amb la cultura i que ja només té relació amb la indústria editorial; una indústria i un mercat com qualssevol altres, dels quals els literats en són gairebé absents.

2.Tampoc no cal dir que el regal de la rosa ha esdevingut un fenomen encara pitjor que el Dia del Pare o muntatges semblants.

3. Ni que els mitjans de comunicació han convertit Sant Jordi en una competició econòmica i mediàtica del més venut, ben lluny de la cultura i de l’esperit de la festa.

4.  I que el món editorial castellà ha entrat a Sant Jordi a sang i foc; ja edita en funció del 23 d’abril i no de la seva fira de maig i està arraconant de la diada el món editorial i cultural català. I el públic el segueix.

5. I el gremi de llibreters sembla preocupar-se només per seu monopoli, ignorant la realitat cultural d’aquest país.

6. I que amb tot això, potser que ens replantegem la festa i diguem les coses pel seu nom, o que pleguem.

24 - 04 - 2009