ni educar ni ensenyar (14)

No és gens difícil adonar-se que s’educa i s’ensenya més des de fora de l’escola que no pas des de dintre. I més: que des de fa molts anys l’escola té un paper secundari en la formació i educació; un paper marginal i sobretot viscut pels adolescents i els joves com a un espai extern a la vida, sense connexió amb allò entès com a “món real”.

I quin és aquest “món real” que marca pautes i educa la nostra societat?

Doncs bàsicament el que mostren i propugnen els mitjans de diversió.

Anomenem “mitjans de diversió” aquells dispositius, productes o discursos pensats originàriament com a mitjans de comunicació o de transmissió de cultura, i que han acabat tenint només com a finalitat la diversió, majoritàriament individual i sovint autista (llibres, cinema, televisió, jocs virtuals, música...).

Naturalment, aquests mitjans no són exempts d’ideologia ni de presentar models de pensament i acció socials, morals, polítics, familiars, culturals, ètics i de tota mena.

És fàcil veure quins models es defensen i s’inculquen des d’allí. I és fàcil esbrinar qui controla aquesta “educació”. I adonar-se dels objectius a què serveixen i cap a quina societat porten.

Però cal un esforç titànic per contrarestar-los o eliminar-los. I encara no ens hi hem posat.

23 - 03 - 2012

sobre gustos

No són gaire llegits els textos d’estètica d’Aristòtil, però tothom sap que existeixen. O tothom sap que, des de Mesopotàmia o Egipte, a totes les cultures s’ha pensat i s’ha escrit sobre estètica, sobre el gust.

Però, malgrat això, gairebé tothom continua repetint allò de “Sobre gustos no hi ha res escrit”. No res? Milers de llibres, milers de pensadors, de teories, d’estudis, de facultats universitàries... Com es pot dir que no hi ha res?

Pot semblar que el gust personal és un altre tema. Una cosa agrada o no agrada per motius gens racionals, lligats a molts factors. Però d’aquí no en podem deduir alegrement que no es pot opinar sobre el gust. Dir això és una fal·làcia, una mentida, sovint interessada. És clar que es pot opinar. I el mal gust existeix. I tant que existeix! I la qualitat, i la banalitat i l’excel·lència. Perquè existeix la valoració objectiva.

Sobre gustos hi ha molt de pensat, i d’escrit. I quan es pensa o es diu que “tot s’hi val” s’estan menyspreant més de quaranta segles de reflexió sobre el tema, tota una civilització.

Dir que “no hi ha res escrit” sovint és legitimar el mal gust; és posar al mateix nivell l’excel·lència, la mediocritat, el xaró, l’adotzenament o allò mal fet. I això sí que no és legítim.

28 - 08 - 2009

petits privilegis

No cal seguir autopistes, cal poder saber on es vol anar. Cal poder triar.

La proliferació de Festivals d’Estiu ha dut una gran oferta d’espectacles exhibicionistes, culturalment estèrils i desvinculats de la realitat, previsibles, fruit del màrqueting de l’espectacle i del servilisme dels media. I ha creat un públic que es legitima socialment i culturalment en aquests actes revestits de luxe i d’un pretès elitisme.

Per això cal triar. I triant, sense gaire esforç ni gaire despesa, en aquests darrers dies podem haver estat un dels privilegiats assistents al concert íntim de Pietra Montecorvino a l’Aliança Francesa de Sabadell, un dels privilegiats que van ser presents al diàleg entre el piano de J. Cage i el clavecí de J. S. Bach al Centre de la Mercè de Girona, amb la intervenció plàstica d’Antoni Llena, o un dels privilegiats espectadors de l’estrena mundial de l’inèdit de B.-M. Koltès Hamlet: el dia dels assassinats, al Festival Shakespeare de Santa Susanna.

Triar, lluny de les ofertes de cartó-pedra dels hipermercats culturals i ben a prop de l’Art en majúscules. Triar d’entre tot allò amagat i ensordit pels altaveus de la banalitat i el paper couché.

Triar, ja que —com ve a dir María Zambrano— escollint escollim el nostre ésser.

20 - 07 - 2007