No
estan mancades de base les caricatures que diuen que abans, quan un mestre
suspenia o castigava un alumne, els pares tornaven a castigar-lo, i que ara,
quan passa això, qui rep el càstig dels pares és el mestre. La brama és una exageració,
però està prou assentada en la realitat.
El
desprestigi de l’ensenyament, d’escoles i de professors és tan arrelat que
molts dels qui el tenen assumit ho negarien si se’ls demanés.
Cada
vegada és més habitual que pares exigeixin d’aprovar un alumne que objectivament
no s’ho mereix, amb arguments com: “tot plegat, aquesta matèria no li servirà
per a res”, o “li destaroteu els plans, i també a la família”, o “ja li ha servit
de lliçó, ja ho ha après”, ignorant que excepte alguns casos (que hi són) cap
professor no suspèn gratuïtament, i que a cap no li agrada fer-ho.
I
també pares que organitzen vacances familiars prescindint dels compromisos
escolars dels fills, privant-los de complir amb les seves obligacions.
Per
què passa això? Quin concepte de l’ensenyament deuen tenir aquests pares? I del
seu fill? I de la seva formació? I de la seva educació? I del compromís?
És
evident que la dinàmica social fa que aquestes conductes es vegin normals. I es
evident també cap a quina mena de societat ens porten.
publicat el 28-08-2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada