tenir la llengua

No es tracta aquí de l’expressió “tenir llengua” a algú, en el sentit de parlar-li iradament o sense respecte.

Aquí, el títol “tenir la llengua” es refereix a la facultat de dominar la llengua en molts registres, tenir un extens vocabulari viu, posseir una gran intuïció lingüística, estimar la llengua, voler enriquir-la, i millor encara si alhora es tenen coneixements de la seva estructura i el seu funcionament. És mimar-la, tenir-ne cura, com se’n tindria d’un arbre fruiter, d’una casa o d’un hort.

Fa uns quants dies, després de la presentació del llibre A dalt més alt, de Carles Dachs (que va presentar un altre poetàs, Jaume Coll), el poeta Enric Casasses (vingut expressament de Barcelona) comentava que molt s’esgarrien els qui diuen que la llengua està morta, que amb escriptors com aquests es demostra que està ben viva, i ben moderna, i arrelada a tots els temps. Lluís Solà, que també hi era, segur que hi estaria d’acord.

Potser sí que la llengua catalana s’està morint, els indicadors ens ho mostren prou, però també és cert que hi ha unes generacions de joves escriptors, com Dachs o Coll, que la tenen tota, i la fan brillar. Però, ai ves!, d’aquests no se’n parla gaire i no surten gaire als papers. I això també vol dir alguna cosa.

publicat el 17-07-2015