No
fa gaires dècades que Osona (o Vic) era el “Liverpool català”. I ara torna a
ser un dels més potents generadors de músics de tota mena.
És
innegable el paper que hi han jugat tant l’Escola de Música i Conservatori i la
programació musical, com unes polítiques municipals i un teixit d’associacions
i iniciatives.
Però
convé tenir present que aquesta realitat no apareix de cop ni pot ser fruit
només d’una política institucional (que, en tot cas, ha arribat després). Com
sol passar, els orígens es troben en iniciatives individuals, de petits grups,
sovint oblidades o poc conegudes. Els antics orfeons, les “Joventuts Musicals”,
amb una molt bona programació (i una orquestra de cambra), les primeres corals,
els inicis de l’Escola de Música, uns quants peluts que tocaven guitarres
elèctriques, uns altres que els programaven...
Després,
molt després, alguns polítics hi van donar suport. Parcial, i amb
intermitències i accions contradictòries.
Es
poden posar medalles, però cal recordar
que van trobar la feina molt feta. I hem de demanar-nos on seríem ara si des de
sempre haguéssim tingut (o pogut tenir) polítics conscients projectant una
societat culturalment rica.
I
això que es pot dir parlant de música, es pot dir, ja, de les altres arts?
publicat el 14-08-2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada