altravera

No fa gaires dies que comencem a veure els verds naixents de la primavera, un espectacle i una alegria fonda i petita. Per tot la natura es vivifica i ens revifem els humans. 
 

Davant d’aquesta meravella ens podríem demanar si el que veiem ara és el mateix que es podia veure fa trenta, cinquanta o cent anys, si el paisatge ha canviat gaire, si verdeja i floreix el mateix que verdejava abans, si el que creix i el que sembrem és el que creixia i se sembrava temps enrere. 

I és evident que ha canviat. Es pot veure en boscos que ocupen antics prats, en espècies foranes d’arbres que substitueixen les autòctones, en conreus abandonats, en terres fèrtils que són ara polígons industrials (alguns de ben deserts), en camps sembrats de grans o farratges que eren desconeguts o residuals, en l’absència de naps i altres conreus, en les grans extensions del groc de la colza...

La primavera d’ara té uns altres colors, unes altres olors. Ens dóna un paisatge diferent.

I cal demanar-se en què ha canviat i per què. I com aquest canvi afecta les nostres vides, i les vides d’alguns que viuen ben lluny.

I ens cal encara voler saber qui decideix aquests canvis i per quins raons.

I si ho arribem a saber, potser la primavera ens deixarà un regust amarg, i trist.

publicat el 10 - 04 - 2015