No escapa a ningú la precarietat en què
es troben els creadors i els agents culturals de base. Cada dia es
restringeixen més els pressupostos, es fan menys contractes, es rebaixen més
els preus, s’actua a percentatge...
I a ningú que estigui una mica ficat en
aquest món no li escapa que no només es continuen mantenint les mateixes
estructures de quan semblaven sobrar els diners, sinó que encara se’n creen de
noves; organismes i consells assessors amb una visió empresarial i economicista
de la cultura, allò de la “indústria cultural”, que ja s’ha vist quina funció i
quins resultats han donat.
Això, mentre els agents culturals de
base treballen a precari, de franc, esmerçant-hi el seu temps d’oci i els seus
diners, fiscalitzats per totes les institucions i colgats de paperassa per
mirar d’aconseguir unes mínimes engrunes d’uns pressupostos destinats sobretot
a mantenir les estructures de dalt de tot.
Al final, la realitat és que la base de
la cultura, de l’acció cultural, és la més mal tractada; que tothom viu de la
“cultura” menys els qui la creen; que els organismes públics estan d’esquena a
la realitat, la ignoren i poques vegades confien en aquestes persones. Però
sempre dient que la base és el més important.
I com pot acabar això?
publicat el 13 de març
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada