No es poden acceptar les raons dels polítics per no ajudar més el Festival Shakespeare, decisió que ha fet que els organitzadors hagin optat per plegar, cansats de rebre només bones paraules i incerteses.
Els
arguments que hem pogut sentir són simples i, sobretot, inconsistents.
Bàsicament: que no hi ha diners per a tot, que el festival no ha aconseguit
arrelar i fer-se un públic que el pugui mig sostenir, i que la decisió de
traslladar-se a Barcelona no va estar pactada prèviament amb l’Ajuntament.
De
polítics de responsabilitats tan altes n’hem d’esperar raons serioses, que
obeeixin a un plantejament de política cultural de debò. I no val a dir que el
Festival és molt interessant i que “ens dol molt però no podem fer més”. Uns
pressupostos són, en definitiva, el dibuix del present i del futur, i és
política la seva redistribució.
Anem,
per parts.
1.
“No hi ha diners per a tot”. El Festival demanava una quantitat modesta de
diners, de manera absoluta i també en comparació amb el que s’inverteix en
determinades estructures i activitats, moltes d’elles amb força menys abast i
projecció que el Festival.
Si
realment es creu en els actius culturals del país, si es creu en la feina feta
pel Festival Shakespeare –a Catalunya i a Europa−, feta amb uns recursos
mínims, l’administració ha de donar-li suport per tal que pugui arribar a tots
els objectius proposats. No val posar els pressupostos d’excusa. En els
projectes s’hi creu o no s’hi creu; es volen ajudar o no. I amb voluntat
política es troben les engrunes pressupostàries que demanava el Festival. Si
s’ha decidit no ajudar-lo, si no fa res que desaparegui, que es digui clarament.
Les decisions polítiques, com ho és aquesta, s’han d’assumir i no amagar el cap
sota l’ala d’arguments fal·laços.
2.
“El festival no ha aconseguit arrelar i fer-se un públic que el pugui mig
sostenir”. Que la professió teatral es mobilitzi per a salvar-lo i hi hagi
actuat en condicions més que
precàries per tal que no és perdés, desmenteix aquest supòsit. Que en les
edicions fetes a Barcelona s’hagin exhaurit les entrades també ho desmenteix. I
només caldria fer una prospecció pels diferents Festivals Shakespeare d’arreu
d’Europa (agrupats en una xarxa a la qual aquest festival pertanyia) per
comprovar com el d’aquí no era cap rara avis en aquest conjunt.
3.
“El trasllat a Barcelona del Festival no va estat pactat ni consultat amb
l’Ajuntament”. Això deu ser veritat, però se suposa que l’obligació d’un Ajuntament
és atendre un Festival instal·lat al Raval que té, com ha tingut el Festival
Shakespeare, la complicitat d’entitats del barri tals com La Perla29, el Teatre
Romea, el CCCB, l’Escola Massana, la Filmoteca de Barcelona, l’Horiginal..., i
altres lligams que estaven en camí de comprometre’s.
Pactat
o no, consultat o no, no hi deu haver cap altre activitat que hagi aconseguit
una xarxa de complicitats semblant en tant poc temps.
El
fet és que des dels poders de la política cultural no s’ha volgut que el
Festival Shakespeare continués. Un festival membre de la Xarxa Europea de
Festivals Shakespeare, un festival que ha portat produccions internacionals i
que ha produït espectacles que s’han pogut veure per Europa, un festival que
dignifica una cultura i la posa al costat d’aquelles que estimen i valoren tot
allò que Shakespeare suposa per la cultura no només occidental. (Només cal
recordar que ningú no pot contradir els crítics quan diuen que Shakespeare és
qui ens reinventa com a humans, qui refunda el concepte de persona i de la
humanitat d’occident.)
El
cert és que aquest fet (i no només aquest fet) és fruit d’una decisió política
i que contribueix a dibuixar un futur cultural del país trist, pobre,
d’aparador fatu, de lluentons i fet d’esquena als “emprenedors” que tant lloen
els mateixos polítics, d’esquena als qui treballen per una societat on la
cultura tingui un paper i un pes importants.
La
pregunta és: aquest dibuix de futur, exactament quin és? qui l’ha pensat? amb
quin objectiu? On volen portar la nostra societat? O bé, i més greu: existeix
aquest dibuix? hi ha algú que sàpiga on es va o on es vol anar? Sigi com sigui,
tot plegat fa basarda.
Publicat (en una versió reduïda) el 24 d'abril de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada