paraula i veritat

No és aquest un article que aprofundeixi sobre el que el títol pot fer pensar, només diu una petita idea.

El llenguatge va començar per designar el present, la realitat; després va servir per indicar allò absent, i per inventar conceptes i realitats, per “crear el món”, i també per indagar, per pensar, per “ser”; i també per defensar-nos del món.

I és usat també pel poder en contra nostra i contra la veritat (Victor Klemperer ho estudià a fons en el llenguatge del nazisme). I només amb el llenguatge –i el pensament que conjuga− podem defensar-nos-en. 

“Atemptat contra la democràcia”, “la realitat és que...”, “la majoria vol...”, “això no és possible”, “refugiat”... Hem pensat a fons en què volen dir realment aquestes expressions? Com perverteixen la realitat a través del llenguatge?

Només amb el llenguatge podem defensar-nos de la manipulació ideològica que se’ns fa a través seu. I per això cal dominar el llenguatge −i millor que el contrari− per posar-lo al servei de la veritat i la justícia. 

El poder té por de la paraula (quan no és la seva) i sap de la seva força. Per això la persegueix encara que el que es digui siguin obvietats o precisament quan diu obvietats, quan diu la veritat neta; com la diuen, per exemple, les frases fetes.

publicat el 22 d'abril de 2016

ON ANEM? (3)

No pensava rebre tants comentaris positius i còmplices de la frase amb què acabava la columna anterior: “Potser aviat pensar serà allò que en diuen cultura d’elit”.

Conversant sobre això han aparegut unes idees de Victor Klemperer sobre la tasca dels intel·lectuals: superar l’abisme que separa el poble i la intel·ligència; actuar contra una de les frases més perverses de Goebbels: “Hem de convertir-nos en un poble de fanàtics”; actuar-hi amb l’exigència de “hem de convertir-nos en un poble d’intel·lectuals”.

Per Klemperer, l’intel·lectual “no ha de ser de cap manera un mestre d'escola, i menys encara un mestre d'escola arrogant; i tampoc no es tracta, naturalment, de dignar-se a ‘davallar fins al poble’ [...] Sempre ha de conservar la llibertat de pensament i provar de transmetre-la al seu voltant. Aquesta és la seva tasca fonamental en la societat, i avui més que mai.”

Però no només ja gairebé no ens queden figures amb aquest perfil independent i compromès, sinó que la societat no les vol sentir.

Assenyadament diu Emilio Lledó: “una bona part de la humanitat només veu el món que els altres volen o, fins i tot, que ells mateixos −ja convenientment educats− exigeixen. Mals temps per a la llum, quan l'ombra és tan estúpidament plaent.”

publicat el 7 de setembre de 2012