Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

Mario Bruno

No bufen bons vents per a la llengua catalana; al contrari, vivim un dels pitjors moments de la seva història recent. Als atacs directes i letals que li infereix el PP al País Valencià i a les Illes, s’hi han afegit els que es donen a Catalunya, fent bona la teoria que deia que el que passava allí era un assaig per l’estocada definitiva aquí.

Per si això no fos prou, la darrera enquesta revela que a Catalunya l’ús del castellà com a llengua habitual avança (li té un 51’14% de la població) mentre recula el català (31’02%).

És en aquest context que Mario Bruno, el recent escollit Síndic de l’Alguer, va fer el discurs inaugural del seu mandat en català. No és el president de la Generalitat Valenciana o del Govern Balear, no és un ministre espanyol; és el batlle d’una petita ciutat de Sardenya on el català fa segles que lluita per sobreviure.

Mario Bruno entén que la llengua és essencial, i ell mateix s’ocuparà de la política lingüística. Està donant una lliçó de bon govern i de dignitat a molts càrrecs polítics de per aquí (però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar).

Des de l’Alguer, tan sovint oblidat, vénen vents de canvi. Hi ha tantes faules que conten com el petit, just, acaba imposant-se al gran, pèrfid, pinxo i groller...!


publicat el 27 - 06 - 2014

DESESTRUCTURANT L'ESTAT

No sembla que les polítiques del Govern s’encaminin a reforçar les estructures que cal preparar i començar a exercir per quan Catalunya sigui un estat. Darrerament es veuen actuacions que desballesten allò que amb tant d’esforç s’ha anat creant.

Aquests dies s’han celebrat a Vic unes jornades per als professors de llengua catalana de les universitats d’arreu del món. Fora dels Països Catalans hi ha més de 150 universitats on s’estudia català, amb més de 6000 estudiants. Aquests lectorats constitueixen una ambaixada molt potent i eficaç de la cultura catalana, i moltes vegades es mantenen amb l’esforç i la dedicació gairebé missionera dels professors.

Doncs bé. Molts d’ells ja saben que el curs vinent serà l’últim. El Govern ha retirat les ajudes que dóna a les universitats, les quals, sense ajuda, tancaran els cursos; i cínicament diu que ell no tanca els lectorats, que qui els tancarà seran les universitats.

Sí que hi ha crisi, però també hi ha un projecte d’estat que necessita totes les seves estructures, i el que costa mantenir aquests lectorats no és res al costat de tantes i tantes coses inútils.

Lectorats tancats, TV3 en mans de lobbys antiindependentistes... Ara que ens acostem a ser independents, ens acostem també a no ser res.

publicat el 26 de juliol de 2013

som i serem?

No hi ha res més greu que una guerra (i una guerra perduda), l’exili dels intel·lectuals de tots els camps i la repressió genocida a l’interior, per trencar la continuïtat d’una nació, d’una cultura. El 1939 es va obrir un esvoranc terrible en la nació i la cultura catalanes, que es va poder salvar en més o menys grau amb iniciatives i sacrificis que mai no tindran el reconeixement que es mereixen.

Paradoxalment, els darrers anys, amb una mena de govern propi i amb molts mitjans per a la construcció cultural, social i política d’una nació, s’han fet grans passes enrere en aquesta continuïtat vital per a la supervivència nacional.

Hem desposseït les joves generacions de la consciència de pertànyer a una nació, de ser una baula més en una línia històrica, de mantenir una herència i una projecció de futur.

Estudiant la gent jove s’evidencia fàcilment que, de moment, ni l’escola ni la societat no han sabut, o no han pogut, crear un estat de consciència nacional col·lectiva ni mantenir una memòria històrica. No coneixen d’on venim i els interessa poc o gens on anem com a nació.  El començament de la fi?

És cert que aviat serem un país independent (només un tros del país), però potser ja no sabrem quin país som ni per què som independents.

[publicat el 04 - 05 - 2012]

contra

No són noves les actuacions tan extremament viscerals contra la llengua i la nació que darrerament es veuen als Països Catalans. Fa segles que duren, però ara s’han radicalitzat, no es dissimulen i es mostren amb una fatxenderia i una arrogància que fan pensar en els moments més cruels i desfermats d’aquest intent d’aniquilació (Felip V, Primo de Rivera, Franco...).

Que això tingui lloc en un sistema democràtic hauria de fer reflexionar a la població i als polítics. I també ens (i els) hauria de fer reflexionar el fet que els polítics d’un sistema democràtic siguin del tot sords al poble al qual haurien de servir i que actuïn contra seu.

I ens (i els) hauria de fer reflexionar que el discurs i les actuacions de la política vagin en direcció exactament contrària al discurs i les recomanacions dels entesos (sociolingüistes, historiadors, pensadors...).

I ens (i els) haurien de fer reflexionar totes i cadascuna de les atzagaiades, d’actes i declaracions aberrants que fan molts polítics, impunement i sense cap vergonya.

El problema és que tothom hi reflexiona, menys ells. O sí. Potser ja hi han reflexionat, saben exactament el que volen i per això actuen i parlen com ho fan. Aquest és el gran problema: potser no són curts sinó genocides (i alhora suïcides).

05 - 04 - 2012

cinema i llengua

No falten raons per defensar el projecte de llei del cinema. I no només raons en defensa del català i de la integritat de l’obra d’art; la llei també actuarà contra la greu precarietat de la població en el domini de llengües i en les habilitats lectores.

Però el rebombori que s’ha organitzat permet adonar-nos d’algunes qüestions i actituds respecte al país, a la llengua i a la voluntat real de normalització.

L’argument que amb la llei poden desaparèixer unes empreses de qualitat que donen riquesa i llocs de treball, s’enfronta a l’argument de la supervivència d’una llengua minoritzada i relegada a ser de segona categoria en el seu territori.

Ja s’han sentit veus que posen l’argument empresarial i econòmic per sobre dels arguments en defensa de la llei. I aquí volia anar: També hi havia arguments empresarials i econòmics (i molt més contundents) contra les lleis europees que van fer desmantellar bona part de la ramaderia i l’agricultura del país, o les siderúrgiques basques. Però en aquell cas els arguments empresarials no valien.

Ah! Però quan les lleis no són europees ni espanyoles, sinó catalanes, i quan no són d’economia, sinó de cultura, ja no són importants: ja podem fer-les retirar amb arguments empresarials.

I així anem.

27 - 03 - 2009