que pleguin

No trobaríem ningú que acceptés una interpretació musical que, tot i seguint les notes de la partitura, no en respectés els ritmes, els silencis, les cadències, els matisos, les línies melòdiques. Si això passés en un concert, el daltabaix seria absolut.

Però cada dia i a tot arreu ens empassem “interpretacions” de la llengua −és a dir: lectures− que si bé reprodueixen totes les lletres i paraules, no respecten cap dels altres constituents de la llengua oral.

La lectura és més que la verbalització de les lletres. En la oralitat el pes del significat cau sobretot en l’entonació, el ritme o la melodia de la frase, que en marquen l’estructura sintàctica i conceptual i són essencials per a la comprensió del text.

I només cal escoltar la ràdio o la televisió per adonar-nos que molts (molts) professionals d’aquests mitjans destrossen els textos en la seva lectura i els fan pràcticament indesxifrables. I sovint no només per les inflexions melòdiques, sinó per elements tan bàsics com la prosòdia, l’accentuació dels mots o la reproducció de la puntuació.

I no passa res. Ningú no diu res. I aquesta gent continua impunement fent una feina que no sap fer, destrossant la llengua i acostumant la població a una llengua potinejada i incomprensible.

publicat el 22 d'agost de 2014

realment interessa?

No queda gens clar si els periodistes tracten alguns temes enduts pel desig de la gent, o bé si és que la gent s’acaba interessant pels temes que els periodistes tracten.

El cas de les llistes dels llibres més venuts per Sant Jordi n’és un clar exemple. Un tema secundari, que no té res a veure amb la literatura (però sí amb la competència empresarial) es converteix en una qüestió de debat nacional, com si ens hi anés la vida a tots, obre noticiaris i és portada de la premsa. I condiciona la conducta dels compradors obligats per la tradició.

Un altre exemple: a qui interessen els exàmens de Selectivitat? A qui interessen les preguntes que s’hi posen? Als professors i als alumnes, i prou. Però es converteix cada any en el tema del dia, i de la setmana.

Al llarg de l’any hi ha una pila de temes poc rellevants, importants només per a una minoria, que s’han convertit en imprescindibles, i tractats gairebé sempre com a rànquing o competició. Es veu que a tot el país li interessa molt, per exemple, quin és el joguet de més èxit per Reis o els quilos de coca venuts per Sant Joan.

Ja és ben trist que la superficialitat, el gregarisme, la mandra i la falta d’imaginació d’una part del periodisme ens dibuixi el que acaba essent la nostra realitat.

publicat el 02 - 05 - 2014

P. 3.0

No sé si era cert o no, però el 29 de setembre, dia de la vaga general, alguns mitjans d'informació s'omplien la boca dient que per primera vegada un gran esdeveniment s'oferia en "periodisme 3.0"; és a dir, narrat amb les aportacions de testimonis mitjançant les noves tecnologies i les xarxes socials.


Fins aquí, molt bé (se sposa); però més enllà de la novetat hi ha alguns punts de reflexió que no s'han sentit prou --o no s'han sentit gens-- de les mateixes boques triomfalistes.


Certament, moltes persones, a través dels telèfons mòbils, del twitter, dels facebook i d'altres tecnologies, van aportar les seves impressions i els seus testimonis amb veu, text i imatge. Però també és cer que no va suposar res més que tenir més informació i, amb ella, més dificultats de calibrar-ne l'objectivitat, la veracitat i la representativitat.


El fet va servir per evidenciar i potenciar una de les derives del periodisme actual, perillosa, propiciada per les noves tecnologies: molta informació, fragmentada, no contrastada, no representativa, no valorada ni jutjada i, sobretot, donada com a global o completa i sense crítica ni comentaris. I tots contents de tan moderns com som.


Per anar enrere, per no saber-la gestionar, no calia tanta tecnologia.




05 - 11 - 2010

S. T.

No és el mateix "desvetllar" que "desvelar", ni "escoltar" que "sentir". Com tampoc no és igual "fer olor" que "olorar", ni és igual que algú "et copsi" o que algú "t'impacti". Ni vol dir el mateix "riure" que "riure's". I de cap manera "donar-li" a algú vol dir "clavar un cop" a algú. I que "et doni la llum" no és el mateix que "et toqui la llum". "Assolir" no té res a veure amb "assumir", com "gros" no és el mateix que "gran". I si es diu "defendre" per "defensar" cal tenir en compte que també vol dir "prohibir". I, naturalment, "fondo" i "fons" són paraules diferents, com ho són també "ample" i "ampli".


Avui dia tothom hauria de saber que "texte" i "textes" no són a cap diccionari, on sí que hi ha "text" i "textos". Tampoc no existeix "imprimit" com a participi del verb "imprimir". I res no es fa "per la tarda", sinó "a la tarda"... 


I així ompliríem pàgines i pàgines.


Tots aquests exemples són trets de l'audició d'unes quantes (poques) hores de ràdio d'una de les emissores més escoltades d'aquest país, i dites reiteradament per uns professionals de la veu i la paraula com són els presentadors i locutors radiofònics; impunement, sense complex de culpa i aparentment sense cap esforç per corregir-se.


D'això en diuen professionals?




22 - 10 - 2010

lleugereses

No sé què passaria si un alumne d’Història de l’Art, parlant del quadre de Millet “Les espigoladores”, digués que les dones que hi apareixen sembren blat. Com a mínim li farien mirar bé el quadre i buscar al diccionari les paraules “sembrar” i “espigolar”.

L’abril passat a Barcelona va inaugurar-se un nou Centre d’Art Contemporani amb l’exposició d’uns quants treballs pensats per a aquesta primera mostra.

Es va publicar un fullet molt ben dissenyat, molt ben editat, amb una introducció breu a cada una de les obres. A part d’alguns problemes gramaticals de relatius, de demostratius, de coordinació i de puntuació, hi havia una frase que feia mal d’ulls.

Abans de ser impresa, quantes persones van llegir la frase “...com les espigoladores dels quadres de Jean-François Millet sembren el blat.”? Quants ulls hi van passar i no es van adonar del que diu? D’acord que és un error absurd dels que poden passar sempre, i dels que sempre passen, però en un paper on hi ha tants noms d’artistes, curadors i crítics d’art, que bé hi devien intervenir, fa una mica de lleig. (I més després de les pel·lícules d’Agnès Varda sobre l’espigolar.)

Per què no es posa tanta cura en els textos com es posa en el concepte, el disseny i l’edició? És un misteri? No.

24 - 09 - 2010

misèries

 No era el Festival de Curts de Manlleu, ni el de música de Camprodon, però ho haurien pogut ser. Era el Festival Shakespeare de Mataró. El fenomen es dóna arreu.

Totes les polítiques culturals es posen com a objectiu l’articulació del territori, però el comportament de tots els agents implicats va en direcció contrària.

El Festival Shakespeare de Mataró ja pot fer una programació internacional de primer nivell, com la d’aquest any, que la premsa i la ràdio nacionals l’han ignorat del tot, al mateix temps que eren altaveu d’iniciatives anodines però amb un bon màrqueting. Si no és el Grec o els grans festivals de la costa, ben casposos, o si no se li paga publicitat, la premsa no en parlarà.

Però és que ni els crítics no ho tenen en compte: Allò que fet a Barcelona seria notícia i objecte d’elogis de la crítica, quan es fa a vint quilòmetres és ignorat del tot.

I el públic i alguns polítics (locals i nacionals) sovint són ostatges d’aquesta acció de desinformació i desvertebració territorial, i creuen que si els mitjans no en parlen, no deu valer la pena.

Aquí ens hi juguem una cultura, un país. Qui ha de fer canviar aquesta inèrcia? Tots: mitjans de comunicació, crítica, polítics, públic. Però el camí que es porta és ben el contrari.

30 - 07 - 2010

pel mal camí

No sé com, però la majoria d’activitats individuals i col·lectives s’han convertit en una cursa o un campionat on no interessa res més que qui guanya. En literatura, cinema o música es parla tan sols de qui ven més; i fins en actes participatius com els castellers, les falles o engalanar carrers per la festa major, ja només interessa qui és el vencedor. Queden poquíssimes activitats que no s’hagin convertit en competició.

Ara no es tracta de fer les coses perquè sí, per passar-s’ho bé, sinó de fer-les per guanyar. L’objectiu ja no és fer sinó guanyar; ni tan sols és el reconeixement social o dels nostres, només la victòria. I encara més: en aquesta cursa absurda ser el primer es confon amb ser el qui té més qualitat.

Una causa de tot això han estat sobretot els mitjans de comunicació, que en la competició han trobat una manera fàcil i estereotipada de parlar de qualsevol esdeveniment sense haver-ne de parlar de debò, a fons i amb idees.

El resultat és la justificació i la legitimació d’una societat competitiva i la tònica de fer no allò que cal fer o el que es tenen ganes de fer, sinó allò que pot portar al primer lloc.

Estic fugint d’estudi. De fet, volia parlar de l’osonenc de l’any, ara que ja ha passat. Però haurà de ser un altre dia.

04 - 06 - 2010