Mala peça al teler

No sé si és una pràctica de moda o és casual, però a les xarxes socials moltes persones, sobretot del ram de la lletra, pengen fotografies dels llibres que estan llegint, dels que han comprat, dels que han trobat com un tresor... S’hi veuen els llibres ben posadets, amb el títol visible, imatges dels protagonistes llegint... Exhibicionisme? Narcisisme? Compartició d’eufòries? Construcció d’una imatge? (I això sense comptar que hi ha algú que sembla tenir una capacitat d’assimilació de lectura tres-centes vegades superior a la normal.)

Que cadascú faci el que vulgui. Del que volia parlar és d’una qüestió inquietant que es veu en aquestes imatges. De com molts d’aquests llibres (poesia, assaig o narrativa), mostrats com a trofeus de biblioteca, com a aliment intel·lectual i espiritual o com a maquillatge personal, són traduccions al castellà d’originals que també tenen, assequibles als mercats, la traducció catalana; i sovint en editorials petites i heroiques.

Si aquells que són, o es volen o es diuen, lectors i gent de lletra bescanten les edicions en català o –potser mes greu– les desconeixen, tenim realment molt mala peça al teler. És ben sabut que el món editorial està molt delicat, però amb quintacolumnistes així pot morir assassinat.

Publicat el 24 d'agost

paraula i veritat (2)

No es tracta de dominar el llenguatge només per defensar-nos de l’ús que en fa el poder, per no deixar-nos manipular. El pensament es realitza amb llenguatge, i com més eines lingüístiques es tinguin, més eines de pensament, reflexió i creixement es tindran.

La complexitat de pensament només és possible amb complexitat lingüística. Tot allò no articulat a través del llenguatge queda inconcret, difós, i no se’n pot fer ús gaire més enllà de la vaguetat de la intuïció i la sensació.

I el sistema educatiu, de quina manera treballa per aquest domini? Amb quines eines? Amb quins procediments? L’ensenyament de la llengua a les aules porta a aquesta finalitat? O s’ensenyen més aviat uns mecanismes aïllats de la vida? S’ha aconseguit que l’alumne entengui per què ha de conèixer la llengua, que vulgui conèixer-la?

I la literatura? Som prou conscients de les funcions que fa la literatura en aquest procés? Unes funcions que, més enllà dels coneixements lingüístics, intervenen de ple en la creació d’una ideologia, d’un imaginari, d’un concepte del jo i del món... Què es llegeix a les aules (quan es llegeix)?

Una societat que dimiteix d’aquestes responsabilitats està condemnada a... A ser allò que va esdevenint la nostra. I no hi valdran queixes.

publicat el 6 de maig de 2016

Llibres? Per què?

 No fa gaires anys que tornen a aparèixer amb força les botigues de llibres de segona mà. Cada dia se’n veuen més arreu.

 

Remenant entre el que s’hi ofereix es troben molts llibres dels que es fan llegir als estudiants, des dels cursos més petits fins als universitaris. Si s’observa bé el llibre no hi ha cap dubte de la seva procedència.

Què vol dir que una persona es tregui de sobre els llibres que ha llegit en els seus estudis? Que aquell llibre li fa nosa, que creu que mai no li servirà per a res, que no forma ni mai ha de formar part de la seva vida; sigui un Roald Dahl, Solitud, els poemes de Salvat Papasseit o els contes de Monzó o Calders. I vol dir que el llibre no li ha donat res, que no li ha arribat enlloc, i que ni tan sols li ha agafat una mica d’estima.

Si aquesta és la relació amb un llibre que s’ha llegit a les aules, és evident que alguna cosa falla en el sistema (i en sistemes d’aquests, quan falla alguna cosa falla tot el sistema); falla en l’alumne, en el professor o en instàncies més altes de l’administració.

I falla el sistema i falla la societat quan en l’imaginari i en la construcció personal substituïm la literatura i la tradició cultural pels anodins productes d’entreteniment de les multinacionals. I així ens va.

Publicat el 27 de febrer del 2015

que pleguin

No trobaríem ningú que acceptés una interpretació musical que, tot i seguint les notes de la partitura, no en respectés els ritmes, els silencis, les cadències, els matisos, les línies melòdiques. Si això passés en un concert, el daltabaix seria absolut.

Però cada dia i a tot arreu ens empassem “interpretacions” de la llengua −és a dir: lectures− que si bé reprodueixen totes les lletres i paraules, no respecten cap dels altres constituents de la llengua oral.

La lectura és més que la verbalització de les lletres. En la oralitat el pes del significat cau sobretot en l’entonació, el ritme o la melodia de la frase, que en marquen l’estructura sintàctica i conceptual i són essencials per a la comprensió del text.

I només cal escoltar la ràdio o la televisió per adonar-nos que molts (molts) professionals d’aquests mitjans destrossen els textos en la seva lectura i els fan pràcticament indesxifrables. I sovint no només per les inflexions melòdiques, sinó per elements tan bàsics com la prosòdia, l’accentuació dels mots o la reproducció de la puntuació.

I no passa res. Ningú no diu res. I aquesta gent continua impunement fent una feina que no sap fer, destrossant la llengua i acostumant la població a una llengua potinejada i incomprensible.

publicat el 22 d'agost de 2014

literatura juvenil?

No és cap novetat que a una certa edat els nens (i les nenes) deixen de llegir.

Es llegeix a l’escola, de manera més o menys obligatòria, i a partir dels deu o onze anys progressivament se’n va abandonant l’hàbit. No té interès.

No gaires analistes han vinculat aquest abandó a les lectures que es fan llegir en la majoria d’escoles: llibres pensats per a aquesta funció, que no ofereixen cap repte ni cap problema al lector (i, per tant, no fan pensar ni créixer), que volen “instruir entretenint” (i esdevenen instrument d’escola), amb un valor literari escàs o nul, i que tan sols expliquen històries per a entretenir o, encara pitjor, fan de manual d’autoajuda.

Però per a entretenir i ensenyar hi ha eines més llamineres que un llibre, si el llibre no va més enllà. Així és com s’acaba el llegir.

I així és com es deixa de rebre tot allò que dóna la literatura, que és precisament el que es necessita per a ser persona i créixer i anar pel món; allò que en diem “cultura”.

A veure si ens oblidem de la “literatura juvenil” i donem als nostres nanos (i mosses) literatura de debò que també puguin llegir.

Una altra cosa és que entre els qui continuen l’hàbit lector hi ha una molt gran proporció de noies. Ja ho deia Marco Ferreri: “Il futuro è donna”.

publicat el 8 d'agost de 2014

SORDS, CECS, MUTS

No es tracta d’anatemitzar tot el que la tecnologia va aportant al nostre món, però sí que cal reflexionar molt sobre els canvis d’hàbits que provoca allò que la tecnologia ens posa a les mans, i sobre allò a què ens poden abocar aquests canvis.

Ja poca gent escolta, sobretot els més joves. Les orelles no donen informació de l’entorn, no connecten amb el món exterior, amb el carrer, amb el lloc on s’està, sinó amb una música, sovint amb un text, que no deixa sentir els sorolls, les veus, el vent... tot el que passa al voltant. I encara: martellejar-se contínuament les lletres de les cançons col·lapsa el llenguatge i, per tant, el pensament. I priva, a més, de “tenir” altres discursos, altres visions, una mirada oberta.

També s’acaba el sentit de la vista. En viatges o passejos els ulls ja no miren l’entorn, sinó que l’ignoren i es queden fixos en una pantalla. Ja no existeix el passeig o el viatge; només el desplaçament de la persona, aïllada de tot; un autisme induït.

Tot plegat pot ser greu i ens porta a una nova manera de ser, una nova cultura que caldrà veure on desemboca. Més greu encara és el fet que orelles i ulls, així ocupats i obturats, impedeixen pensar, impedeixen obrir horitzons, i duen a la mudesa de no tenir res per dir.

publicat el 22 de febrer de 2013

absoluts i epígons

No cal fer gaire memòria per recordar els elogis que s’han fet de la novel·la El perfum, de P. Süskind, sobretot de les pàgines on es descriuen les olors d’un París entre putrefacte i divinalment exquisit.

Ara rellegia La mort de Virgili, de Hermann Broch (en una traducció excel·lent de Joan Fontcuberta, que, com ja és costum, l’editorial no ha reeditat, privant als nous lectors d’una de les obres cabdals de la narrativa i el pensament del XX). Doncs bé, a l’inici hi ha una llarga seqüència del camí de Virgili, malalt, des del port de Bríndisi fins al palau d’Octavi August. Un extraordinari trajecte enmig d’una gernació enfollida, cridòries i cants, clarobscurs, pudors, misèries...

No voldria ni insinuar que Süskind no és un bon escriptor, de cap manera. Però al costat de Broch les escenes de El Perfum no sé quin paper hi farien.

I, és clar: Són molts els lectors que han llegit Süskind, abastament promocionat i reeditat, i ben pocs els que arriben a saber de l’existència de La mort de Virgili.

¿L’esforç que es va fer per promocionar El perfum, no es podria haver fet per fer conèixer La mort de Virgili? ¿No seria una manera de tractar els lectors com ens mereixem? ¿Per què els editors ens maltracten tant i maltracten tant la cultura?

04 - 11 - 2011

ni ensenyar ni educar (9)

No han pas transcendit tots els problemes organitzatius i acadèmics de la Selectivitat, però ara volia comentar la concepció i orientació de les preguntes sobre les lectures obligatòries del curs.

El 2007 el Col·legi de Llicenciats va publicar un “Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari”. Doncs bé, contravenint tot el que allà es diu, les preguntes no eren sobre literatura (més tècniques) o sobre lectura (més subjectives). Eren qüestions de memòria, alienes a qualsevol aspecte literari o lingüístic; allò que qualsevol professor sap que és inútil i contraproduent.

És evident que les proves de selectivitat condicionen l’ensenyament. Ja es veu com seran la majoria de classes de literatura si a l’hora de la veritat el que importa d’una lectura és recordar el nom d’un personatge secundari o un seu defecte físic. Amb aquestes pràctiques idiotitzants es dificulta o s’impedeix ensenyar literatura i es treu autoritat al professor que vol fer-ho. Així només es formen memoritzadors per als quals la lectura i la literatura no són sinó un absurd obstacle més en la cursa cap al títol.

Això no és potenciar el gust per la lectura, ni permet ensenyar literatura. És un atac directe a la literatura i a l’ensenyament.

09 - 07 - 2010