Les llengües, encara

No tenen gaire res a veure, però llegint Notre langue française, el lllibre on Jean-Michel Delacomptée analitza la difícil situació de la llengua francesa, penso sovint en les reflexions sobre la llengua de Lluís Solà, un inexhaurible mar d’idees.

Hi penso perquè Delacomptée parla d’una llengua –i des d’una llengua– colonitzadora, de domini, sense ni plantejar-se aquesta realitat. Fins i tot quan parla de la llengua de les colònies (simptomàticament només de les d’ultramar; ni un mot de Bretanya, Còrsega, Occitània o Catalunya) no s’atura ni un segon a pensar en les llengües colonitzades, i en parlar del concepte de la llengua com a pàtria obvia del tot la qüestió. 

Les seves reflexions sobre la realitat de la llengua francesa i com aquest estat pot afectar tota una cultura i una civilització són ben interessants, però s’oblida de mirar-se al mirall.

Solà, en canvi, des d’una llengua víctima d’un procés ferotge de colonització i anorreament, va a l’arrel de la llengua i l’individu, es fa essencial. Les seves reflexions diuen també del present difícil, alerten de les conseqüències de la descomposició, però la seva anàlisi transcendeix i universalitza.

Són textos molt diferents, però en cada un el punt de partida és essencial per a marcar l’arribada.

publicat el 20 d'abril de 2018

Genocidi: A Estrasburg !

No és la primera vegada que diem que les relacions entre Catalunya i Espanya (polítiques, econòmiques, empresarials, culturals, socials i de tota mena) s’entenen i s’expliquen a la perfecció quan s’estudien sota l’òptica i amb els mètodes dels estudis colonials, de les relacions entre una colònia i la seva metròpoli.

Un cop normalitzada la paraula “independència” i el seu concepte, ara cal un altre pas per entendre la situació i començar-la a solucionar. Cal normalitzar les paraules i els conceptes de “colònia”, “metròpoli” i “colonització”. És un primer donat amb la força de les paraules.

Realment, només així es poden entendre les actuacions contra Catalunya i la irresponsabilitat política del govern espanyol (escollit democràticament; que no és sinònim de “democràtic”) i del partit que el té.

Hi ha, certament, una agressió als Països Catalans des dels fronts econòmic, lingüístic, educatiu, cultural i social. Assajada a València, descarada a les Balears i ara l’atac final al Principat. Es tracta d’acabar la feina que els Borbons i el franquisme van deixar a mig fer.

La via judicial contra els genocidis és sens dubte el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Allà és on ha d’anar la Generalitat a denunciar, i no pas a Madrid a reclamar a folls i a sords.

publicat el 14 - 12 - 2012

de noms i de coses

No cal repetir que la nostra política cultural viu encara de la inèrcia del que van suposar Prat de la Riba i el seu programa i les grans ments i les grans empreses del Noucentisme; quan polítics i burgesia creien de debò en la cultura i la intel·lectualitat es va posar al seu costat per construir el país que volien.

Però hi ha un altre aspecte del Noucentisme que ens convindria recuperar: L’“arbitrarisme”, la voluntat transformadora de la realitat mitjançant abstraccions per tal d’arribar a l’ideal. I la paraula n’és una eina essencial. Creant la paraula i escampant-la, la realitat volguda comença a fer-se tangible, o la gent pren consciència de la realitat existent.

(Un exemple n’és el pes que va tenir en l’imaginari el canvi de nom que va sofrir ETA en els mitjans de comunicació –des dels titulars fins als mots encreuats– quan va passar de “moviment” o “exèrcit” “d’alliberament nacional” a “banda terrorista”.)

Ara que s’ha normalitzat el mot “independència”, potser és hora de posar en circulació la paraula “colònia” per designar el nostre país, i que es generalitzi l’expressió “problema espanyol”, que és el nostre problema, enfront del “problema catalán”, que diuen ells, i que no els és cap problema sinó la solució a molts dels seus.

25 - 02 - 2011

d'independències

No deixa de venir-me un dels textos-manifest de la Renaixença, el pròleg de Rubió i Ors als seus poemes de Lo gaiter del Llobregat.

Rubió hi diu: “Catalunya pot aspirar encara a la independència; no a la política, puix pesa molt poc en comparació a les demés nacions [...]; però sí a la literària, fins a la qual no s’estén ni se pot estendre la política d’equilibri...”.

Avui, cent seixanta-nou anys després, les coses han canviat prou com perquè s’hagin d’invertir els termes de la frase. Si bé la independència política la tenim tocant a mà i és només una qüestió de temps, de força i convicció populars, d’habilitats polítiques i de líders encara per venir, la independència cultural és cada vegada més lluny.

Independència cultural no vol dir aïllament ni viure d’esquena a la realitat del món global (que no és gens nou). Vol dir veure el món i ser-hi des d’uns paràmetres propis, donats per la llengua i tot el trajecte cultural, i sense intermediaris. Ser, simplement, una cultura.

I això cada vegada és més lluny. Sense un gir total en el rumb que es porta, serem  independents políticament, però culturalment serem una colònia despersonalitzada i desculturitzada. Allò que ja deia Maragall el 1895 a l’article “La independència de Catalunya”.

 08 - 10 - 2010