el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

de noms i de coses

No cal repetir que la nostra política cultural viu encara de la inèrcia del que van suposar Prat de la Riba i el seu programa i les grans ments i les grans empreses del Noucentisme; quan polítics i burgesia creien de debò en la cultura i la intel·lectualitat es va posar al seu costat per construir el país que volien.

Però hi ha un altre aspecte del Noucentisme que ens convindria recuperar: L’“arbitrarisme”, la voluntat transformadora de la realitat mitjançant abstraccions per tal d’arribar a l’ideal. I la paraula n’és una eina essencial. Creant la paraula i escampant-la, la realitat volguda comença a fer-se tangible, o la gent pren consciència de la realitat existent.

(Un exemple n’és el pes que va tenir en l’imaginari el canvi de nom que va sofrir ETA en els mitjans de comunicació –des dels titulars fins als mots encreuats– quan va passar de “moviment” o “exèrcit” “d’alliberament nacional” a “banda terrorista”.)

Ara que s’ha normalitzat el mot “independència”, potser és hora de posar en circulació la paraula “colònia” per designar el nostre país, i que es generalitzi l’expressió “problema espanyol”, que és el nostre problema, enfront del “problema catalán”, que diuen ells, i que no els és cap problema sinó la solució a molts dels seus.

25 - 02 - 2011