Qüestions de llengua

No sabria què afegir a tot el que s’ha analitzat, dit i escrit en motiu del primer aniversari. De tota manera hi ha un parell d’aspectes lingüístics de què ens hem adonat i que voldria exposar.

En totes les tertúlies públiques i converses privades hem notat un vocabulari generalitzat i ben arrelat. Es parla sempre de “nosaltres” i “ells”; de “nosaltres” i “els altres”. No pas en una discriminació ideològica o social sinó geogràfica. Moltes fronteres també comencen en el lèxic, en l’imaginari.

I és un “nosaltres que cada vegada més gent eixampla més, cap al sud, cap al nord, mar enllà.

Una altra característica lingüística és l’ús del futur. El futur simple, que indica allò que sens dubte tindrà lloc (“això vindrà”); el futur perfet, que indica una acció futura que ja estarà acabada en el moment en què es refereix l’enunciat (“demà ja haurà vingut”). S’han acabat els verbs en condicional i les oracions subordinades condicionals.

Encara més: tots ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen en moltes llengües diferents, i altres només en una. Ens hem adonat que hi ha unes idees que s’expressen amb serenitat, o cantant, i unes altres que se solen expressar amb crits i exasperació.

Ens hem adonat que la llengua diu molt més del que enuncia.

publicat el 5 d'octubre de 2018

el nom

No té nom això? Líders civils no violents són a la presó per les seves idees. El govern més corrupte d’Europa, i que ha arruïnat l’estat, utilitza injustament i il·legalment la llei i les clavegueres de l’estat contra nosaltres. El govern està empresonat o és a l’exili per complir un programa electoral que mai no va ser impugnat. Ara ens manen els de fora des de fora. 

Hi ha qui no gosa expressar les seves opinions per por a represàlies. Han portat centenars de policies per a controlar-nos i atemorir-nos. Els seus radicals violents campen impunement pels carrers. Controlen els mitjans de comunicació estatals i volen controlar els nostres. Molts funcionaris i càrrecs públics se senten vigilats o espiats. Obliguen els funcionaris a redactar els informes en castellà, tot i que el català és llengua oficial. Fem servir cançons i eslògans del temps de la dictadura; dictadura que ells mai no han condemnat. Intervenint les finances han paralitzat un munt d’iniciatives vitals de totes les conselleries i molts proveïdors i treballadors no poden cobrar. 

Pretenen dictar el que ensenyem a les nostres escoles. I encara més. Polítics i governs d’Europa i del món es fan creus del que passa. I ells tan tranquils (?), orgullosos i sords en la seva immobilitat superba. On som? Quin nom té això en el diccionari?

publicat el 25 de novembre de 2017

Hybris

No és fàcil, aquests dies, escriure una columna que s’haurà de publicar cinc dies després. Per això parlaré de l’Hybris.

Aquest concepte del grec clàssic pot ser traduït aproximadament per “orgull extrem” o “força desmesurada” i és el pitjor pecat que pot cometre la persona a la Grècia antiga, perquè, a més de suposar una sobreestimació de les capacitats de qui el comet i una superació dels límits dels seus drets, és l‘intent d’aproximar-se als déus.

Tant a la Grècia Clàssica com a la Bíblia aquest és pitjor pecat (recordem el pecat original o la torre de Babel). No és casual, i passa també a la majoria de cultures.

Avui, observant el nostre entorn, veiem com l’hybris està movent els fils de moltes actuacions individuals i col·lectives. L’orgull extrem i la desmesurada confiança en ser portador de l’única veritat és el que fa que un hom esdevingui cec al seu entorn, que ni tan sols vegi l’altre, que no el vulgui escoltar. I aquesta ceguesa d’orgull és la llavor de l’odi. 

Un odi, naturalment irracional, que pot explicar (mai justificar) les actuacions més cruels i més inhumanes, i que fa que qui les comet pugui pensar que són justes, conformes a dret.

Des dels orígens (la Bíblia, la Grècia clàssica) fins avui dia. Convé llegir els clàssics.

Publicat el 20 d'octubre de 2017

Com els ho explicaran?

No ens ho podem imaginar. Com ho explicaran als seus? A la parella, als fills. Com ho explicaran demà als néts? Els ho explicaran? Gosaran? Gosaran fer-ho sense vergonya? Amb quina expressió de rostre tornaran a casa?

Quan les cròniques i la història parlin d’aquell dia, què diran? Davant les fotografies i les filmacions, gosaran dir que ells eren els uniformats de negre? En tindran prou, els seus, amb allò de “l’obediència deguda”? En tindran prou ells? En tenen prou avui? Els justifica? Estan tranquils havent fet el que han fet? 

Què devien pensar quan, protegits i armats fins a les dents, pegaven a gent indefensa que deia “som gent de pau”, quan arrossegaven una àvia per terra, quan disparaven contra la gent, quan robaven urnes i ordinadors? I quan assaltaven les escoles que els nens estimen o destrossaven poliesportius i centres cívics? Què en pensen ara? Com veuen això d’atacar amb violència una gent que volia votar pacíficament? Què pensaven quan es feien aquella foto de grup un cop acabada la “feina”?

Després de les barbàries del XX s’ha dit i escrit que l’humà que exerceix la violència de la manera com ho hem vist fer, només pot fer-ho quan considera que l’altre no és humà, que si ho pensés no ho faria. I això fa rumiar molt.

publicat el 6 d'octubre de 2017