paraula i veritat (3)

No és la primera vegada que en aquesta columna es parla de les relacions entre la paraula i la realitat. Més complexes i importants del que pugui semblar en la vida privada i, sobretot, pública. Usar una paraula determinada per designar una cosa pot alterar la percepció que tenim d’allò designat, i així alterar el que entenem per “veritat”. I els mots que designen realitats inexistents fan creure que allò és real.

Per això cal mesurar molt el que sentim, el que ens diuen, i no fer cas només de l’aparença que mostren les paraules; anar al fons d’allò designat i, si convé, donar-li després nosaltres el mot que li pertoca, acostar-nos a la veritat.

I això no només és vàlid per les qüestions de lèxic, de vocabulari, sinó també per les frases, la sintaxi, les figures retòriques, les comparances, els arguments... 

Darrerament hem anat veient com la paraula s’ha fet servir com a arma manipuladora de la veritat. Mots, frases i arguments que són, realment, fal·làcies amb què el poder vol aconseguir els seus propòsits.

Aturem-nos a cada paraula, a cada declaració, i analitzem-les a fons. Conèixer la llengua, dominar-la és una de les millors armes contra el totalitarisme i a favor de la veritat i la justícia. Qui domina la llengua domina el poder.

publicat el 3 de novembre de 2017

paraula i veritat

No és aquest un article que aprofundeixi sobre el que el títol pot fer pensar, només diu una petita idea.

El llenguatge va començar per designar el present, la realitat; després va servir per indicar allò absent, i per inventar conceptes i realitats, per “crear el món”, i també per indagar, per pensar, per “ser”; i també per defensar-nos del món.

I és usat també pel poder en contra nostra i contra la veritat (Victor Klemperer ho estudià a fons en el llenguatge del nazisme). I només amb el llenguatge –i el pensament que conjuga− podem defensar-nos-en. 

“Atemptat contra la democràcia”, “la realitat és que...”, “la majoria vol...”, “això no és possible”, “refugiat”... Hem pensat a fons en què volen dir realment aquestes expressions? Com perverteixen la realitat a través del llenguatge?

Només amb el llenguatge podem defensar-nos de la manipulació ideològica que se’ns fa a través seu. I per això cal dominar el llenguatge −i millor que el contrari− per posar-lo al servei de la veritat i la justícia. 

El poder té por de la paraula (quan no és la seva) i sap de la seva força. Per això la persegueix encara que el que es digui siguin obvietats o precisament quan diu obvietats, quan diu la veritat neta; com la diuen, per exemple, les frases fetes.

publicat el 22 d'abril de 2016

mat i escac

No volem la línia de Molt Alta Tensió. Des d’aquells que en són perjudicats directes en la seva quotidianitat, la seva salut o els seus modes de vida i de treball, fins als que no la volen per una qüestió política, econòmica i energètica, perquè respon als models del nou capitalisme global, més cruel i destructor que el clàssic. I tampoc no la volen molts dels que no diuen res i no es manifesten; que són la majoria.

A finals dels setanta no es volien mines d’urani a Osona, i l’acció popular (però no pas de la majoria d’opositors) va fer que el 1981 la multinacional s’hagués de retirar. És evident que no és el cas d’ara. Economistes, sociòlegs, antropòlegs i politòlegs ens han explicat prou el perquè d’aquesta desmobilització general.

És el joc cada cop més pervers de la imposició d’uns determinats models de vida per part dels poders reals, passant per damunt de qualsevol raó i de la voluntat popular.

Però no cal anar tan lluny: Algú, ben a la vora d’aquí, ha decidit de nou convertir una de les millors terres de conreu de la Plana en polígon industrial. Ha decidit que la Plana no cal que sigui agrícola. Ha decidit segmentar encara més els pocs camps que queden. Algú va decidint el futur de tots plegats. Consultant a qui? En nom de què?

16 - 11 - 2007

de la crítica

No podries escriure algun article sense criticar res? Sempre critiques. Els qui et llegeixin acabaran pensant que estàs ressentit.

Això m’ho deia ma mare no fa gaires dies. I mira, ara que volia fer un article elogiós, el deixo per d’aquí quinze dies i faig un altre comentari.

La crítica, diria, no és només un dret del ciutadà, és la seva obligació. Si es fan campanyes perquè els ciutadans vagin a votar cada quatre anys, per què no se’n fan per tal que ofereixin les seves crítiques? Els mateixos arguments per empènyer la gent a votar són els que l’han d’empènyer a opinar, a la crítica. Però mai ningú no els la demana; al contrari, aquell qui critica és titllat d’enemic o de ressentit.

Ha desaparegut el concepte de crítica constructiva. Qui té el poder, qualsevol mena de poder, no sol escoltar res més que la seva pròpia veu o un cor d’aduladors. És una actitud tan vella com la història, a la qual, ara, per quedar bé en diem “segrest de la democràcia”. El poder veu la crítica com un enemic, un perill. I en això mostra la seva feblesa i la seva ceguesa.

Però la pregunta és si pot haver-hi un poder que sigui realment obert i integrador; si és o no cert que tot poder és il·legítim; si tot poder és un abús de poder, com digué Joan Fuster.

11 - 05 - 2007