"No m'he explicat prou bé"

No passa setmana (o dia) sense que un càrrec públic, després de les reaccions provocades per unes declaracions seves, surti a dir que “Segurament no m’he explicat prou bé. El que volia dir realment...”, dit, habitualment, des de l’arrogància. (I val a dir que des de fa uns quants mesos això ha augmentat considerablement.) 

No només s’hi delata la incapacitat de reconèixer errors –tàctics– o ficades de pota (i ja no diem idees roïns o inacceptables), sinó que molt sovint no costa gens de llegir-hi el que realment volen que entenguem: “Vostès són rucs i no m’han sabut entendre”.

Un càrrec públic es pot equivocar alguna vegada en les seves declaracions, però no una vegada rere l’altra (cosa que faria acomiadar un professional de qualsevol altre ram). Per que no són capaços de defensar el que pensen i el que han dit realment encara que sigui impopular? Tan poc creuen en les seves idees? Valen més la popularitat i els vots? Per què se n’han d’amagar? Si un cop dit allò que pensen se n’han d’avergonyir i rectificar, això no els fa reflexionar? (Se’n deia “hipocresia” d’allò? “cinisme”? “mentida”?)

“Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres.”, va dir Groucho Marx. Però era humorista, no polític. (O sí?)

publicat el 26 de gener de 2018

paraules exactes

No s’hauria de perdre mai de vista (ni d’enteniment) la sentència de John Searle: “No és possible pensar amb claredat si no s’és capaç de parlar i escriure amb claredat.”

Sota aquesta premissa, Gianrico Carofiglio acaba de publicar un breu assaig que demana a crits una edició (i milers de lectures) a casa nostra. 

Carofiglio, jutge, escriptor i polític, és sobretot conegut per les novel·les (“thrillers judicials”) protagonitzades per l’advocat Guido Guerrieri. En un altre ordre el 2010 va publicar La manomissione delle parole, on denunciava la pèrdua de sentit dels mots per la seva manipulació, reflexionava sobre la llengua del poder i analitzava les perversions de l’ús de cinc mots (justícia, rebel·lió, bellesa, vergonya i elecció) per a la seva recuperació i, per tant, per a un canvi de vida.

Ara, a Con parole precise, reflexiona sobre el llenguatge públic: L’obscuritat en la llengua del poder (polític, administratiu, judicial) és antidemocràtica. La qualitat de la llengua és proporcional a la qualitat del pensament. Estem inundats de frases obscures, buides, de discursos sense sentit, amb el sentit tergiversat o al servei de la mentida; i són les paraules que ens condicionen la vida. D’això parla.

Cal traduir Carofiglio. Ens és urgent.

publicat el 20 - 11 - 2015

som el que diem

No són noves expressions del tipus “som el que mengem” o “som el que fem”. Però tan certa com aquestes n’hi ha una altra que no es fa servir gaire: “Som el que diem” o “Som el que escrivim”.

En aquest país usar una llengua deficient i irresponsable s’ha fet normal del tot, i sense remordiment ni consciència de culpa. S’ha fet normal mentir descaradament i defensar la mentida com a veritat; o parlar (o escriure) sense dir res, sense idees; o fer-ho sense ni construir frases; o amb mots buits i vagues; o amb una llengua descurada o caòtica. I ens han fet acostumar a aquest menyspreu a les idees, a la llengua, a un mateix i als altres.

La llengua ens fa. Som la nostra estructura lingüística i els nostres usos lingüístics. I si són pobres, mentiders, vagues, caòtics o negligents, això ho som nosaltres.

Som llengua. La llengua és allò que ens fa humans. L’ús de la llengua ens fa com som. La nostra llengua és la nostra ment. Ens fa i ens porta més enllà d’on nosaltres podríem accedir.

Veiem massa sovint com la llengua és usada contra el seu sentit i la seva finalitat, contra ella i contra nosaltres mateixos. La destrucció de la llengua és la destrucció de l’individu i de la cultura. I només cal llegir i escoltar per veure cap on anem tots plegats.

 publicat el 16 - 05 - 2014