No sé si podria ser una tesi gaire
sòlida, però és una opinió darrerament compartida, i per això la voldria
exposar.
Hi ha unes generacions que van créixer
en un entorn lingüístic d’alta qualitat (lèxica, sintàctica, estructural, dialectal,
musical, fonètica, conceptual...). Infants i joves que als anys 60 i 70 rebien
la llengua, per exemple, del “Cavall fort”, de les bones traduccions o
adaptacions de les novel·les clàssiques, dels primers cantautors i adaptadors
de cançó d’autor, dels cançoners de muntanya, de cançons infantils, de les
cançons i pregàries del món cristià, de gravacions (en vinil) de contes... Un
entorn lingüístic majoritàriament excel·lent, complex i assequible, sense
complexos i que facilitava un aprenentatge lingüístic progressiu.
Un entorn que s’ha anat substituint per
un altre de més pobre, incoherent, reduccionista, insensible, alterat en
fonètica ortofonia i elocució, molt assimilat lèxicament i estructuralment a
altres llengües, i massa sovint amb la incorrecció com a norma i socialment
acomplexat.
La llengua se salva en els parlants, i
la llengua dels parlants és la que reben. Mirant quina llengua reben els
nostres nens i joves veurem quina llengua tindrem en el futur. I aquest futur
no és gens afalagador.
publicat el 19 de maig de 2017
