Tió, Tió, Caga correctors!

No sembla pas que la consciència lingüística i les ganes de fer bé les coses siguin una qualitat que estigui gaire arrelada.

Aquest Nadal hem pogut veure, com a mínim, un parell d’exemples d’incúria lingüística que a hores d’ara són ja intolerables. I més quan es tenen a l’abast tantes eines de consulta, des de l’Optimot fins al servei del Consorci de Normalització Lingüística.

PaVic va crear una imatge per als tortells de reis, amb una capsa, la corona i una postal on s’explica la tradició. Però s’hi explica amb un redactat que necessitava la revisió d’un corrector. Sobretot perquè el text acaba amb una expressió (“tan boníssimes postres”) que és un calc exacte del castellà, una d’aquelles pràctiques que van castellanitzant el català i enterrant-ne les formes genuïnes.

El que ja no té perdó de déu és “El nostre comerç”, un full editat per Totvic. La llengua que s’hi usa no passaria un examen dels primers cursos d’ESO. Queda molt clar que l’empresa editora (Vozprinter) no s’ha preocupat gens ni mica de la llengua. Ara bé, segurament s’han preocupat de tots els altres aspectes de la producció. Menys de la llengua; no els deu semblar gens important.

I quina confiança ens pot merèixer una empresa editora que menysprea així la llengua?

publicat el 15 de gener de 2016

som el que diem

No són noves expressions del tipus “som el que mengem” o “som el que fem”. Però tan certa com aquestes n’hi ha una altra que no es fa servir gaire: “Som el que diem” o “Som el que escrivim”.

En aquest país usar una llengua deficient i irresponsable s’ha fet normal del tot, i sense remordiment ni consciència de culpa. S’ha fet normal mentir descaradament i defensar la mentida com a veritat; o parlar (o escriure) sense dir res, sense idees; o fer-ho sense ni construir frases; o amb mots buits i vagues; o amb una llengua descurada o caòtica. I ens han fet acostumar a aquest menyspreu a les idees, a la llengua, a un mateix i als altres.

La llengua ens fa. Som la nostra estructura lingüística i els nostres usos lingüístics. I si són pobres, mentiders, vagues, caòtics o negligents, això ho som nosaltres.

Som llengua. La llengua és allò que ens fa humans. L’ús de la llengua ens fa com som. La nostra llengua és la nostra ment. Ens fa i ens porta més enllà d’on nosaltres podríem accedir.

Veiem massa sovint com la llengua és usada contra el seu sentit i la seva finalitat, contra ella i contra nosaltres mateixos. La destrucció de la llengua és la destrucció de l’individu i de la cultura. I només cal llegir i escoltar per veure cap on anem tots plegats.

 publicat el 16 - 05 - 2014

S. T.

No és el mateix "desvetllar" que "desvelar", ni "escoltar" que "sentir". Com tampoc no és igual "fer olor" que "olorar", ni és igual que algú "et copsi" o que algú "t'impacti". Ni vol dir el mateix "riure" que "riure's". I de cap manera "donar-li" a algú vol dir "clavar un cop" a algú. I que "et doni la llum" no és el mateix que "et toqui la llum". "Assolir" no té res a veure amb "assumir", com "gros" no és el mateix que "gran". I si es diu "defendre" per "defensar" cal tenir en compte que també vol dir "prohibir". I, naturalment, "fondo" i "fons" són paraules diferents, com ho són també "ample" i "ampli".


Avui dia tothom hauria de saber que "texte" i "textes" no són a cap diccionari, on sí que hi ha "text" i "textos". Tampoc no existeix "imprimit" com a participi del verb "imprimir". I res no es fa "per la tarda", sinó "a la tarda"... 


I així ompliríem pàgines i pàgines.


Tots aquests exemples són trets de l'audició d'unes quantes (poques) hores de ràdio d'una de les emissores més escoltades d'aquest país, i dites reiteradament per uns professionals de la veu i la paraula com són els presentadors i locutors radiofònics; impunement, sense complex de culpa i aparentment sense cap esforç per corregir-se.


D'això en diuen professionals?




22 - 10 - 2010

prioritats (3)

No hi ha ningú que es cregui responsable de la situació de la llengua, ningú no creu tenir cap paper en l’indispensable procés de normalització. Ni polítics ni mitjans de comunicació, ningú. Uns diran que encara que vulguin no hi poden incidir; uns altres, més cínics, diran que la llengua fa el seu “curs natural” i que no s’hi pot fer res (i en la “naturalitat” cal comptar-hi les accions polítiques directes d’acció o omissió?). I tots passaran la responsabilitat al govern, a la societat, a qualsevol que sigui “un altre”.

Igualment preocupant és el progressiu abandó de la consciència lingüística per part dels parlants. Si fa uns anys hi havia en tots els estaments una preocupació per la correcció en l’ús de la llengua, ara aquesta actitud ha donat pas a la incúria i a la negligència. Arreu: des dels mitjans de comunicació o les agències de publicitat fins a qualsevol àmbit d’ús públic o privat de la llengua (empreses, botigues, associacions, ajuntaments, escoles...).

La sociolingüística, que no enganya, diu que aquest és un altre símptoma de la fi d’una llengua. I la història, de la qual hauríem d’aprendre, ens ensenya el valor de la llengua en la reconstrucció nacional. Però aquí tothom té altres prioritats. Encara que siguin suïcides.

27 - 02 - 2009

prioritats (2)

No s’ha fet mai una política valenta, real i eficaç per a la normalització del català, deia l’altre dia; deia que els polítics no es volen adonar de la situació real, que tenen altres prioritats més importants que la llengua i que la política mateixa: És obvi que en l’estructura existent, més important que cap acció política és el manteniment de les estructures dels partits i els espais de poder. 

I també deia que els mitjans de comunicació, que en qualsevol procés de recuperació o desaparició lingüística són una eina definitiva, tampoc no han assumit mai de debò aquest paper. L’exemple de sempre és el de TV3, que havia de ser una peça fonamental en el procés de normalització i que a hores d’ara ja ningú no sap quin paper fa en aquest conflicte.

Però no és només cosa dels grans mitjans. Paulatinament ha anat desapareixent la consciència lingüística de la gent, tant pel que fa a l’ús i a la defensa de la llengua, com pel que fa al nivell de correcció gramatical i a la preocupació per usar-la bé (un fenomen mundial encara mai no vist). I aquí aquest procés no és contrarestat pels mitjans de comunicació, sinó que també ells el segueixen, i sovint amb més alt grau que la població. I així ja no hi ha remei. I ningú no se’n fa responsable.

13 - 02 - 2009

Prioritats (1)

No s’hauria d’haver pres com una anècdota d’un dia i oblidar-la. Però així s’ha fet.  A Jordi Pujol no li va agradar un article de Quim Monzó on exposava de manera clara (i crua, com és) la situació en què es troba la llengua catalana. I el va convidar a discutir-ho davant d’un bon grapat de periodistes.

Davant del realisme de Monzó, Pujol feia gala del seu cofoisme impertèrrit i poc fonamentat. No té sentit, per exemple, posar l’èxit europeu d’algunes novel·les catalanes com a contraargument a l’evidència de la destrossa de la fonètica, la sintaxi i la morfologia de la llengua per part dels mitjans de comunicació. Pujol sap molt de política, però li falten lectures de sociolingüística i d’història de les llengües.

Des del manifest d’“Els marges” del 1979, són molts els estudiosos que llancen senyals d’alerta sobre la situació de la llengua, i sempre davant la ceguesa dels polítics. De tots. El més greu és que les prediccions es compleixen i es van seguint els passos del procés de desaparició de les llengües que la sociolingüística explica i de les quals ens han anat alertant els especialistes. Però els polítics no se’n volen adonar; tenen altres prioritats. I també les tenen els mitjans de comunicació, eina clau en aquest procés.

30 - 01 - 2009

corregibles

No és cosa de torpedinar iniciatives interessants i encoratjables, sinó de donar-los un toc d’atenció per ajudar a la seva òptima realització i al seu creixement. Que quedi dit d’entrada.

Parlo de televisions comarcals. Darrerament hi he fet visites, i m’han vingut ganes de dir coses. Ara, tres:

1. Sembla que no tenen muntadors musicals, que el primer que passa agafa la música que li dóna la gana, o la que té més a mà, (sovint impersonal i adotzenada) i la posa de fons, a un volum desmesurat, independentment del contingut de les imatges.

2. En molts casos la llengua és el de menys. Es té cura de tot, però de la llengua no cal preocupar-se’n. Un exemple flagrant és un programa d’investigació i recuperació de la memòria de la postguerra i de la lluita antifranquista, molt ben fet, però amb una locució esfereïdora, tant fonèticament com de lectura i d’entonació.

3. Molts presentadors i entrevistadors desconeixen conceptes bàsics i elementals de cultura, d’història i fins i tot del tema que els ocupa. Es veu quan llegeixen, sense saber què llegeixen, i quan parlen, amb buits i errors i la incapacitat de recollir moltes idees que llancen els interlocutors.

Tot és esmenable. I esmenar aquests (i altres) problemes hauria de ser d’urgent prioritat.

16 - 01 - 2009