Tió, Tió, Caga correctors!

No sembla pas que la consciència lingüística i les ganes de fer bé les coses siguin una qualitat que estigui gaire arrelada.

Aquest Nadal hem pogut veure, com a mínim, un parell d’exemples d’incúria lingüística que a hores d’ara són ja intolerables. I més quan es tenen a l’abast tantes eines de consulta, des de l’Optimot fins al servei del Consorci de Normalització Lingüística.

PaVic va crear una imatge per als tortells de reis, amb una capsa, la corona i una postal on s’explica la tradició. Però s’hi explica amb un redactat que necessitava la revisió d’un corrector. Sobretot perquè el text acaba amb una expressió (“tan boníssimes postres”) que és un calc exacte del castellà, una d’aquelles pràctiques que van castellanitzant el català i enterrant-ne les formes genuïnes.

El que ja no té perdó de déu és “El nostre comerç”, un full editat per Totvic. La llengua que s’hi usa no passaria un examen dels primers cursos d’ESO. Queda molt clar que l’empresa editora (Vozprinter) no s’ha preocupat gens ni mica de la llengua. Ara bé, segurament s’han preocupat de tots els altres aspectes de la producció. Menys de la llengua; no els deu semblar gens important.

I quina confiança ens pot merèixer una empresa editora que menysprea així la llengua?

publicat el 15 de gener de 2016

ai la llengua!

No hi ha dubte que les xarxes socials són un bon aparador del que es fa i el que es pensa. Però es poden girar contra aquell qui s’exhibeix, mostrant una realitat ben pobra.

És el cas d’alguns escriptors o gent de cultura que en facebooks, twitters o blogs exhibeixen una preocupant manca de coneixement i domini de la llengua i la redacció.

No es tracta de les concessions i girs dels missatges breus o dels textos apressats, sinó d’errors elementals d’ortografia, de morfologia o de redacció en textos convencionals. I, encara, hi ha qui mostra un preocupant desconeixement de qüestions bàsiques de la seva matèria (literatura, art, música...)

El més greu és que aquestes mancances es mostren impúdicament, sense cap mena de vergonya ni complex; no els preocupa gens aquest desconeixement. On són la consciència i la sensibilitat de la llengua? On és la consciència professional?

Confessions inconfessables de correctors d’editorials corroboren aquesta realitat, i fa plorar (o riure) llegir declaracions d’alguns autors o crítiques als seus llibres quan se’n coneixen les tristes interioritats reals.

Sabem que no és or tot el que lluu, però ensenyar així les vergonyes posa molta llum sobre la realitat d’una cultura que potser no coneixem prou a fons.

 publicat el 10 - 01 - 2014

els periodistes i la llengua

No he seguit gaire la notícia, que no s’ha esbombat gaire, per motius que s’entenen: El president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Joan Martí, en unes declaracions radiofòniques constatà que hi ha molts periodistes que no tenen el nivell de competència lingüística que cal exigir a un professional de la comunicació, i que aquests s’haurien de retirar de la professió fins que no adquireixin el nivell de competència adequat.

La certesa d’aquesta observació és comprovable cada dia a la ràdio, a la televisió i a la premsa. I la lògica del seu argument és implacable com no pot ser, per exemple, que un mecànic no sàpiga gaire de mecànica. Però per les reaccions que hi ha hagut sembla ser perfectament concebible que un periodista no domini la seva eina de treball (la llengua).

En cap país sensat ningú no gosa desautoritzar la màxima autoritat lingüística, ni a ningú no se li acut de pensar que un periodista no ha de conèixer la llengua amb què treballa. Però aquí molts periodistes i mitjans d’informació s’han alçat contra Joan Martí. I això és més greu del que sembla. No és sols un atac directe contra la llengua i una mostra de la desídia i la incúria d’aquests professionals. Al darrere sembla haver-hi molt més.

28 - 11 - 2008

quatre temes

No tenia tema concret per aquesta columna. I passa com sempre: els temes que fan cua, els que vénen de cop, els que no acaben de fer el pes... Per exemple:

¿Per què cada vegada que s’arriba d’una ciutat europea es té la sensació d’arribar a una mena de tercer món? (Els transports públics, la manera de ser de les ciutats, la manera de viure-hi, la gent, la vida cultural...)

¿Per què en la presentació d’una nova formació musical de cobla, que es vol moderna i atenta als nous corrents, s’hi barregen els gegants i capsdellúpia i coreografies epígones de les anomenades populars d’estil vuitcentista? És que no es creu en el valor de la música? I si s’hi creu, per què es fan aquestes barreges? No li cal res més a la música. Reconforta que Bebeto Cidra hi dansés, però és desesperant sentir dir al director que futurs col·laboradors podrien ser Albert Guinovart o la cantant Nina.  Un començament coix i desorientat.

¿Per què la meva frase de la columna anterior que deia “[no passa dia] que no em demani sobre la conveniència de la restauració... [del campanar]” va publicar-se amb el verb canviat i deia “que no em demanin”? És que ja no es poden escriure verbs reflexius?

I ja no hi caben més temes, tot i que aquests tampoc no són els més importants.

25 - 07 - 2008