que sí

No és clar que les “candidatures pel sí” guanyin en aquestes eleccions. Tots sabem que les enquestes tenen finalitats electorals, i algunes que auguren una bona majoria al sí semblen dissenyades per desmobilitzar els seus votants per excessiva confiança i per mobilitzar una bona part de la població que mai no ha estat interessada en les urnes i a qui aquests resultats farien venir por després de tantes declaracions furibundes, apocalíptiques i, ben mirat, ridícules, de les files espanyolistes. Unes declaracions que, si bé fan créixer el nombre d’independentistes, també actuen en sentit contrari.

El que és clar és que ara mateix, quan alguns espanyols, espantats, comencen a dir que ens estimen una mica, al mateix temps continuen els atacs contra la llengua i contra tot allò que signifiqui normalitat en la llengua i la cultura. 

La lletra petita dels diaris diu l’altra cara dels titulars grossos. Contínuament es van donant de manera impune humiliacions, prohibicions, discriminacions, atacs directes a l’ús normal –i legal− de la llengua en el propi territori i contra la cultura catalana. 

Aquesta lletra petita (sovint ignorada per la premsa) i no les declaracions en lletra grossa és el que mostra la realitat. I també ens mostra l’únic camí.

publicat el 25-09-2015

ni educar ni ensenyar (21)

No se salvarà la llengua només amb la independència. Caldran lleis, usos i actituds molt ben portades per a assegurar la pervivència del català. No és una especulació, ho diuen els sociolingüistes, els sociòlegs i els lingüistes. Diguin el que diguin els polítics, aquest és l’únic diagnòstic creïble i amb fonament, el diagnòstic dels especialistes en la matèria.

Però si se salvés la llengua, en quin estat perviuria? És evident la degradació que sofreix en les seves estructures més profundes i definitòries; l’assimilació al castellà és molt més ràpida i intensa del que podria semblar (i això també ho diuen els especialistes).

Per això és tan preocupant la formació lingüística dels mestres, la correcció amb què parlen als nens. Molts pares estan alarmats perquè la influència de l’escola està deseducant lingüísticament els seus fills, que es contaminen de les irregularitats de la parla dels mestres (i també de les dels altres nens, als quals els mestres no volen o no saben corregir). Alhora, els professors de les facultats d’educació estan alarmats per la desídia i la incúria lingüística dels futurs mestres, que no volen ser corregits ni corregir-se.

Això és així, sens dubte. No és cap exageració. I, indubtablement, és clar on ens porta.

 publicat el 27 d'octubre

SEM AL MIG

No hi ha cap error al títol. “Sem” és la 2a persona del plural del present d’indicatiu del verb “ésser” en el dialecte septentrional del català, el rossellonès; allò que aquí en diem “som”.

Hem de prendre consciència (molta més) que a Catalunya som al mig, que al nord dels Pirineus hi ha el Rosselló, i que allí la llengua i la cultura catalanes (les pròpies del país) es troben reduïdes a una folklorització xarona i residual en un estat preagònic difícil de remuntar malgrat un bon nombre de resistents.

De fet, una situació semblant és la que cerquen les polítiques del PP per al País Valencià i les Illes, i la que molts volen a Catalunya.

Aquests dies al Rosselló se senten frases com “Quan a Catalunya sigueu independents, podrem establir pactes sense traves i ens ajudareu a ressorgir”. Al costat de l’optimisme i el clam d’ajut d’aquestes opinions hi ha el clam i el pessimisme que des de València i Mallorca ens avisa que amb la futura independència de Catalunya corren el risc de ser abandonats a la seva dissort, justificat amb la “salvació” del Principat.

Som al mig d’un procés definitiu, i cal ser conscients de la situació de tots els Països Catalans, i conscients que, en això, o ens en sortim tots o tots ens enfonsarem, irremeiablement.

publicat el 13 - 06 - 2014

alienant

No és fàcil mirar-se el món des de lluny, prejudicis i costums ens filtren mirada i judici. Però és un exercici que cal fer si volem sobreviure com a individus.

Observar un concert multitudinari on milers de persones perden la seva voluntat, pot ser una experiència terrible i pot recordar escenes dels moments més dramàtics i tristos de la història.

Però no cal anar a aquests extrems; en música, en literatura, en cinema, en els productes d’entreteniment derivats de les arts, l’alienació és present arreu, cada vegada és més eficaç i les seves formes més subtils ja es presenten com a actituds o gustos “diferents” o “alternatius”, i són proclamades per mitjans i crítics que es creuen independents.

Adorno deia que al públic només li fa efecte allò que li és familiar, allò alienat; que només li és intel·ligible i accepta allò que no necessita comprendre.

Però qui s’escolta els filòsofs? Qui els fa cas? Qui els llegeix quan es tenen a l’abast tantes receptes buides que no es necessiten comprendre i tranquil·litzen del tot?

La supervivència (no només cultural) de l’individu depèn del fet que vulgui deixar de ser peça alienada en aspectes tan simples com allò que ens han fet creure que són els “nostres gustos personals triats amb independència”. 

Publicat l'11 de gener de 2013

Genocidi: A Estrasburg !

No és la primera vegada que diem que les relacions entre Catalunya i Espanya (polítiques, econòmiques, empresarials, culturals, socials i de tota mena) s’entenen i s’expliquen a la perfecció quan s’estudien sota l’òptica i amb els mètodes dels estudis colonials, de les relacions entre una colònia i la seva metròpoli.

Un cop normalitzada la paraula “independència” i el seu concepte, ara cal un altre pas per entendre la situació i començar-la a solucionar. Cal normalitzar les paraules i els conceptes de “colònia”, “metròpoli” i “colonització”. És un primer donat amb la força de les paraules.

Realment, només així es poden entendre les actuacions contra Catalunya i la irresponsabilitat política del govern espanyol (escollit democràticament; que no és sinònim de “democràtic”) i del partit que el té.

Hi ha, certament, una agressió als Països Catalans des dels fronts econòmic, lingüístic, educatiu, cultural i social. Assajada a València, descarada a les Balears i ara l’atac final al Principat. Es tracta d’acabar la feina que els Borbons i el franquisme van deixar a mig fer.

La via judicial contra els genocidis és sens dubte el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. Allà és on ha d’anar la Generalitat a denunciar, i no pas a Madrid a reclamar a folls i a sords.

publicat el 14 - 12 - 2012

TALLAR AMARRES

No hi ha dubte que més tard o més d’hora aquest serà un país normal, i això vol dir independent políticament (o “amb estructura d’estat pròpia”).

Ara bé, els dubtes comencen en plantejar el tema de la independència cultural. És a dir: unes estructures de pensament pròpies, una constel·lació de referents culturals propis, una tradició assumida; marcs de definició d’un poble.

La colonització castellana ens ha dut a la situació de totes les colònies (l’índia anglesa o l’Algèria francesa): la substitució dels referents culturals propis pels de la metròpoli i la sobrevaloració dels forans i la infravaloració dels autòctons.

No es tracta de construir-se un clos aïllat, però sí de tenir un marc ben definit, una cultura pròpia. No autista, però sí pròpia. Sentir-se de la tradició i del món de Salvat Papasseit o Toldrà i tenir a la mateixa distància identitària Lorca i Valéry o Chapí i Ravel, per exemple (a part de les afinitats estètiques, que no tenen fronteres −però sí condicionants).

Han fet que ens construíssim un món de referents culturals que no és el nostre. És el primer graó del genocidi cultural; és a dir, nacional. Tirar això enrere és una de les grans tasques en la construcció d’una nació independent. I depèn de cada un de nosaltres.

publicat el 21 de setembre de 2012